¿Edificis o ecosistemes innovadors?

A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha unes 10.000 hectàrees de sòl industrial, classificades com a 22a segons el Pla General Metropolità (d’aquí ve el 22@ de Barcelona). Aquesta superfície industrial equival a la totalitat del terme municipal de la ciutat de Barcelona, i és la petjada física de la segona revolució industrial que es va desplegar aquí a la segona meitat del segle XX.

Durant els darrers quaranta anys aquest sòl ha seguit diferents transformacions. Una part s’ha anat integrant a la trama urbana, però sense convertir-se en ciutat viva. Són espais on es treballa, però on gairebé no s’habita; llocs sense centralitat, sense comerç de proximitat, sense vida a partir de mitja tarda ni els caps de setmana. És la ciutat invisible, socialment absent.

Amb la idea de "preservar" més que no pas de "transformar", molts d’aquests espais s’han omplert de magatzems, naus logístiques i, més recentment, centres de dades. Aquestes activitats aporten inversió en edificis, però molt poca ocupació i escassa interacció urbana. El premi Nobel d’economia Daron Acemoglu ho resumia amb ironia: en un centre de dades hi treballen dos éssers, un enginyer i un gos; l’enginyer alimenta el gos, i el gos vigila que l’enginyer no toqui res.

Per la seva part, els edificis ocupats per nova indústria, siguin de nova planta o adaptacions d’antics espais fabrils, són el que Richard Sennett anomena "edificis tancats": autosuficients, sense vincles reals amb el seu entorn immediat. Són llocs dissenyats per optimitzar la productivitat interna, però no per generar relacions externes. Així es consolida una ciutat tancada, on la innovació es concentra en punts aïllats i no es contagia el conjunt urbà.

Davant d’això, la nova ciutat del segle XXI, com demostren nombroses experiències internacionals, avança cap a un model de districtes innovadors: àrees denses, amb barreja d’usos, on les activitats econòmiques, formes d’usos residencials diferents i activitats culturals conviuen en un mateix espai urbà, amb l’espai públic com a àmbit de la trobada i l’intercanvi. També és convenient que aquests ecosistemes urbans estiguin propers a espais residencials específics, com a elements d’una trama urbana densa i compacta; la nova ciutat viva i vibrant pròpia del segle XXI.

Aquesta proximitat genera un efecte multiplicador sobre la productivitat, l’atracció de talent i la inversió, alhora que contribueixen a resoldre l’emergència habitacional actual, cosa que crea formes residencials a gran escala a les nostres ciutats.

En el cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ​l’herència de sòl industrial és un patrimoni valuós a transformar, no a preservar. No només per la dimensió, sinó per la ubicació: està integrat a la ciutat existent, connectat per infraestructures i dotat de serveis. Transformar una part d’aquest sòl en diferents formes d’ecosistemes innovadors urbans permetria crear noves centralitats que actuïn com a nodes de creixement equilibrat.

Notícies relacionades

‘Confesso que soc gai’

Callem

Segons estimacions de la plataforma Fractalogy.eu, la transformació d’un 10% d’aquest sòl industrial en 20 anys podria mobilitzar inversions superiors als 40.000 milions d’euros, i generar així més de 500.000 llocs de treball en activitats d’alt valor afegit i més de 100.000 unitats residencials. D’altra banda, el Fòrum Mediterrani estima que cada hectàrea transformada en hub o districte innovador redueix un 30% les emissions associades a l’expansió urbana.

En resum, el sòl industrial existent és una herència de les passades revolucions industrials i constitueix un actiu estratègic per a l’economia metropolitana. De com es gestioni dependrà si es converteix en el motor de la nova revolució, la de la innovació i la sostenibilitat, una nova ciutat viva i equilibrada socialment, o bé en un conjunt d’espais residuals camí de la degradació. El futur de les ciutats ha de consistir a crear llocs on les persones puguin viure i treballar, intercanviar idees i generar valor econòmic i social.