Anar al contingut

Anàlisi

Revolució en la revolució

Revolució en la revolució

Pere Vilanova

¿Què és el que estava cada vegada en joc en les successives crisis de Podem? No ens enganyem, la competició pel poder i una certa cultura que diu que això, el poder, fa de mal repartir

Fa un parell d’anys, vaig publicar a EL PERIÓDICO un article titulat ‘Lideratge, guillotina i Twitter’ en el qual es feia un audaç paral·lelisme entre la Revolució francesa i les peripècies en la direcció (llavors, finals del 2016) de Podem. Quan un mira fotos de l’equip dirigent inicial de Podem, entre el 2014 i el 2016, passa una mica com amb les fotos de l’equip dirigent de la revolució bolxevic. A cada foto, convenientment reeditada, en desapareixia un, després un altre, i per a finals de 1938, de l’equip inicial de 1917 ja només en quedaven dos: Stalin i Trotski. El 1940, després de l’atemptat mortal contra aquest últim, perpetrat pel militant comunista català Ramón Mercader, només va quedar Stalin.

D’acord, el símil és de traç molt gruixut, però és irresistible la comparació. Per sort, ara aquest tipus de processos de ‘purificació’ es lliura a les xarxes, sobretot a Twitter (¿ja sabran per què?) i sense sang. L’altra comparació que fèiem a l’article citat més amunt es basava en la invocació de la Revolució francesa. Després de la caiguda de la monarquia absoluta, la guerra es va lliurar entre girondins i ‘montagnards’, més coneguts com a jacobins. I després dins d’aquests últims, fins que van xocar Danton-Errejón i Robespierre-Iglesias. Queda pendent, per descomptat, l’inquietant paper d’Echenique-Fouché, que és l’únic que els va sobreviure a tots. Va començar com a ‘carnisser de Lió’, en la primera fase revolucionària, per acabar plàcidament els seus dies com a duc d’Otranto, ja desaparegut Napoleó i restaurada la monarquia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La foto d’aquests dies té de tot. Pablo Iglesias sorprès en plena ‘baixa de paternitat’ (cosa que l’honra) per una deserció en tota regla d’Íñigo Errejón, que se’n va amb armes i bagatges al territori de Manuela Carmena. Aquí la temptació seria la comparació amb Charlotte Corday, que va apunyalar Marat a la seva banyera.

Fem un intent de conclusió. A l’espera d’un ‘18 de brumari de Napoleó Bonaparte’ que imposi una solució, de moment, i a quatre mesos d’unes eleccions múltiples, de moment perden tots, tota l’esquerra a l’esquerra del PSOE. I de fet això debilita també Pedro Sanchez. Algun autoritzat col·lega acadèmic aprofita aquest cas per recordar que, en general, l’esquerra ve d’una tradició molt més sectària i autodestructiva que la dreta, molt més pragmàtica en la seva relació amb el poder, com aconseguir-lo i com gestionar-lo. Per ells, les revolucions (d’esquerres) dels últims segles han sigut en general més autodestructives que les de les dretes. No sabem gaire bé que tenen al cap els dirigents de Podem, els actuals i els de la primera fornada, però tot sembla indicar que entre Iglesias i Errejón, la cosa havia arribat a un punt de no retorn. I abans Bescansa, i abans Rita Maestre, i abans... ¿Què és el que estava cada vegada en joc? No ens enganyem, la competició pel poder i una certa cultura que diu que això, el poder, fa de mal repartir.