Anar al contingut

Al comptat

Capitalisme inclusiu i capitalisme exclusiu

Evan Vucci

Capitalisme inclusiu i capitalisme exclusiu

Agustí Sala

Al món de les 'fake news', les propostes populistes i extremes es mouen com un peix a l'aigua

En els últims temps s’entaula una batalla entre dues visions contraposades del capitalisme. Una és la inclusiva. O sigui, la que entén que la rendibilitat financera ha de conviure o ser compatible amb la rendibilitat social, lligada a plantejaments polítics moderats i democràtics. I una segona que podríem batejar com a exclusiva o excloent: el benefici davant de tot, amb l’individualisme, en la pitjor de les seves accepcions, com a protagonista; i propensa al cabdillisme.

El que ha passat a Hongria, sota un govern ultaconservador i ultranacionalista de Viktor Orbánamb una llei que força al treballador a fer fins a 400 hores extres a l’any i permet a l’empresari pagar-se-les fins en 36 mesos (3 anys), ens hauria de preocupar. ¿Què serà el següent? ¿Pagar per treballar? ¿L’esclavisme? I és un país soci de la Unió Europea (UE). 

Vivim una onada neoconservadora i ultranacionalista de receptes màgiques davant del descontentament social, amb les seves conseqüències, com el ‘brexit’, el proteccionisme o la xenofòbia. Les polítiques que desenvolupa sense cap rubor l’actual president del Govern dels EUA, que ‘The Economist’ no ha dubtat a qualificar com ‘El xou de Trump’, en al·lusió a la pel·lícula de 1998 de Peter Weir, “El xou de Truman” en què el món del ‘reality show’ arribava a cotes extremes; són una de les expressions d’aquesta tendència.

I en aquestes que en una Espanya que havia subsistit i superat la crisi, almenys en part, sense caure en la temptació de l’extrema dreta i la defensa del capitalisme més excloent, emergeix Vox i es converteix en la clau del canvi de govern a Andalusia i qui sap si d’altres futures conteses electorals. La singularitat espanyola, on van sorgir l’independentisme  i un moviment social convertit en Podem, comença a desaparèixer. 

Al món actual, dominat per la immediatesa, les xarxes socials o les ‘fake news’, els populismes extrems de recepta fàcil i defensors del “nosaltres” davant “ells” es mouen com un peix a l’aigua: recerca de culpables i solucions màgiques. En definitiva, líders messiànics més que polítics disposats a treballar per resoldre els problemes quotidians dels ciutadans. 

Com va dir l’historiador Niall Ferguson, un dels 100 homes més influents del planeta, en una entrevista en aquest diari, les guerres de religió dels segles XVI i XVII han sigut substituïdes pel “llenguatge extrem” sobre política a les xarxes socials, que les transforma en “motors de polarització”. I traça paral·lelismes entre aquella etapa de la història i la d’internet. Adverteix de què les ‘fake news’ “viatgen més ràpid i més lluny que les veritats”. I recorda que la impremta “va permetre a tothom llegir la Bíblia, però alhora també que hi hagués més creença en les bruixes i la bruixeria”. Prenguem nota.