La porqueria retornable

Quan vaig deixar de concebre la possibilitat de tenir criatures com l’Apocalipsi, la meva memòria em va començar a parlar d’una forma diferent. Es va arrossegar per camins desconeguts, cada vegada més remots, i va deixar de portar-me els records als quals em tenia acostumat. Ara porta relíquies. Us en mostraré tres. Parlen de la tecnologia i la porqueria del 1990.

Hi havia una televisió de tub al saló amb els laterals de fusta falsa i espai a sobre per al telèfon. En aquest aparell vèiem 'Farmacia de guardia' i quan s’acabava el programa t’havies d’aixecar per canviar de canal. La televisió es va atrotinar i ens reflectíem tristos en les seves cascades. El meu pare la va portar a reparar. Després d’uns dies al taller, la televisió va tornar amb un dispositiu nou. Era un tros de plàstic amb un vidre empeltat on hi havia botons i un petit comandament a distància: ara podies canviar el canal sense aixecar-te. Que existís aquesta possibilitat és una cosa que val la pena deixar escrita en aquest segle de porqueria, consum i aparells suïcides amb obsolescència programada.

Dos records més corren pel mateix camí: en el primer es trenca el nostre telèfon fix i els meus pares, després de substituir-lo, el guarden molts anys com si esperessin que un dia tornarà a funcionar i ens portarà les veus dels nostres amics morts. En el segon camí amb una bossa plena d’ampolles de vidre buides en les quals es llegeix “vidre retornable” per tornar-les a la botiga a canvi d’unes pessetes. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Això era més verd que el reciclatge, però el corrector automàtic del processador de text remarca en vermell la paraula “retornable”, com si estigués programat per ignorar la seva existència. L’ordinador en el qual escric tampoc la comprèn, ni els que el van fabricar i el van vendre. Comença a ranquejar després de quatre anys d’ús intensiu i quan acabi de fer-se malbé no hi haurà retorn per a ell.

No podré reparar-lo ni millorar-lo, com vam fer amb aquella televisió antediluviana que ara, tants anys després, em sembla més avançada que aquest plàstic condemnat a ser porqueria.