Ciutadans tenia alternatives

El partit taronja, en el seu salt al conjunt d’Espanya el passat cicle electoral, va aconseguir erigir-se com una formació centrista –una cosa inèdita en la política espanyola des de la desaparició del CDS– capaç de pactar indistintament amb els partits de dreta i d’esquerra. I així ho va fer primer teixint un acord de més de 200 punts amb el PSOE que per la intransigència de Podem no va permetre la investidura de Pedro Sánchez, i més tard, després de la repetició de les eleccions, recolzant un PP que les havia tornat a guanyar. Des d’aleshores, coincidint amb un congrés de la formació en què va renunciar, no sense contestació interna, als referents socialistes i va proclamar el seu liberalisme d’acord amb la seva incorporació al Partit dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), ha anat accentuant el seu perfil de centredreta en clara competència amb el PP, una competència que també s’ha traslladat a l’eix nacional a causa de la crisi catalana. La moció de censura de Sánchez el va agafar amb el pas canviat i en comptes de reaccionar amb rapidesa i optar per conservar el tarannà centrista, per exemple, amb una abstenció, va preferir alinear-se amb el PP de Mariano Rajoy.

Des d’aleshores Ciutadans no ha deixat d’allunyar-se del centre embarcant-se en una estèril disputa amb el PP que, lluny de beneficiar-lo, ha propiciat l’ascens de Vox a Andalusia. Un partit d’extrema dreta que amb un programa del tot inassumible per a Cs, que produeix disgust als seus socis europeus, Emmanuel Macron s’ho acaba de recordar, a Manuel Valls, la seva aposta a l’alcaldia de Barcelona i a alguns dels fundadors i valedors de l’ànima esquerrana com Francesc de Carreras o Félix Ovejero.  A les portes del nou cicle electoral haver optat per una aliança de dretes, fàcilment insultable, no en va ja circula l’etiqueta #trifachito, en comptes d’explorar altres vies que el podrien haver tornat a situar al centre i ser un partit frontissa, i no necessàriament com el 2015-2016 des d’una posició subordinada, tindrà conseqüències.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I això que Cs tenia alternatives. A Andalusia podria haver explorat altres acords, al cap i a la fi, si el 2015 Susana Díaz va ser investida va ser gràcies al seu recolzament. Si del que es tractava era de desallotjar-la del govern i d’incidir en la idea de la regeneració democràtica, podria haver exigit la seva sortida a canvi d’afavorir la investidura del partit guanyador, tal com va acabar fent amb el PP el 2016. Mentre que al conjunt d’Espanya i prenent com a base els 200 punts acordats amb el PSOE podria haver mostrat el seu perfil més moderat i pactista oferint-se a negociar alguns aspectes dels pressupostos, i erigir-se així com el campió de la responsabilitat. En comptes d’això, crispació, demonització i demanda reiterada d’eleccions. 

Albert Rivera faria bé en superar ja el trauma de la moció de censura i valorar els costos d’una majoria de dretes amb Vox a Andalusia que condiciona el conjunt de la seva política d’aliances, la seva credibilitat europea i dificulta les opcions de Valls a Barcelona. San Telmo li costa molt més que una missa.