Crucifiquem

Aquesta setmana, a França, ha tocat crucificar el pobre Yann Moix. ¿Creien que aquest país era l’únic on cada dia se li fa un judici sumaríssim a algú? Doncs no, estimats lectors. A la meva adorada França també. Així és el nou món, tot compressió i tolerància, tot anàlisi i matís.

El beneit de Yann Moix és un escriptor francès de 50 anys, bastant conegut, bastant bo, a qui l’encanta provocar i polemitzar. En persona és poc agraciada, una mica pedant i intens, tímid, amable i amb ganes d’agradar.

Aquest bon home ha tingut la gosadia de dir en una entrevista a 'Marie Claire' que mai podria enamorar-se d’una dona de 50 anys.

L’entrevista es va produir arran de la publicació del seu últim lliure 'Rompre' ('trencar' o 'tallar'), en el qual narra les seves vicissituds sentimentals.   

En l’entrevista diu que aquest llibre és “un suïcidi per confessió”. També explica que d’algun temps ençà només surt amb dones orientals. “No en presumeixo”, diu. “Intento dir la veritat i ser franc. Moltes persones serien incapaces de confessar una cosa així perquè és racista. Potser és trist i reductor per a les dones amb qui surto, però el tipus asiàtic és prou ric, ampli i infinit perquè no me n’avergonyeixi”.

L’entrevistadora li pregunta si la joventut és un criteri de selecció i Moix respon que no. Diu: “Vaig tenir la sort de creuar-me amb Fanny Ardant a casa de Gérard Depardieu, no sé quina edat té, però és una bellesa extraordinària”.

I l’entrevistadora: “¿Significa això que vostè podria estimar una dona de 50 anys?” (Ardant en té 69). I ell exclama: “¡Ah, no! ¡No exagerem! Això no seria possible.”

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Indignació nacional a França, notícia en tots els mitjans, linxament mediàtic i posterior entrevista a la ràdio per dir que ell no ha de donar explicacions davant del tribunal del bon gust. Tot perquè un escriptor mediocre hagi dit que no li agraden les dones de 50 anys. ¿A alguna dona de 50 anys li importa de debò haver-se assabentat que Yann Moix mai intentarà lligar-se-la? Perquè el tema és aquest. ¿A algú li sembla tan escandalosa i inacceptable la notícia que sovint, un cos de 20 anys (de dona o d’home, és igual) és més bonic que un de 50?

No sé cap a quin món anem, no sé quin món estem intentant inventar, però és fals, moralista i mentider. Jo prefereixo viure en aquest, el de la realitat, on la gent de vegades diu ximpleries, on a mi em seria impossible enamorar-me d’un ximple com Yann Moix (als 20 o als 120), on els cossos envelleixen i l’amor de vegades s’esfuma. Malgrat tot, em sembla un món collonut.