Anar al contingut

Contrapunt

 

JOAN REVILLAS

La feina mal feta del Castor

Salvador Sabrià

Els projectes mal dissenyats d'origen encara poden acabar pitjor

Quan un problema entra a la via judicial com a únic recurs per buscar una solució se suposa que s’han esgotat totes les altres opcions possibles d’acord, o que una de les parts està tan convençuda que té la raó que no pensa oferir res més si no li ho exigeixin els tribunals. Una possibilitat que no entra en els seus càlculs, perquè en cas contrari ja hauria buscat una negociació prèvia abans d’arribar a aquesta situació. Quan el mateix problema acaba causant amb el pas del temps una allau de demandes, el que constata és que des del seu origen el projecte estava mal plantejat, mal planificat, sense prou garanties legals o tècniques, possiblement basat en decisions arbitràries, o tot alhora. I el resultat final, quan es fa servir diner públic, és que, per un canal o un altre, al final el pagà acaba sent el contribuent.

El  cas Castor, el magatzem submarí de gas, embolicat en batalles legals cada vegada més complicades, és una demostració pràctica que el que comença malament, malament acaba. A la seva història hi han intervingut governs de partits alternatius.

Com sempre, torna a sortir l’argument que es va complir estrictament la legalitat. Però subsisteix el dubte raonable de si la llei que es complia es va fer precisament perquè el projecte de torn s’ajustés a la normativa. Fins que la realitat, o la justícia del mateix país o l’europea, acaben reafirmant que des del principi alguna cosa estava malament. Van fer falta diversos sismes perquè l’Executiu de torn es decidís a suspendre l’activitat del magatzem de gas davant les costes de Castelló. Com que el contracte complia l’esmentada legalitat, l’empresa constructora del projecte (controlada per ACS, una firma especialitzada en guanyar concursos públics de tot tipus) va exigir una indemnització i el Govern del PP va ser rabent i veloç a atorgar-li i encolomar el pagament als clients de forma indirecta. Per sort, aquells moviments sísmics no van provocar cap desgràcia destacable, perquè fins i tot en aquest cas el tipus de contracte hauria comportat una indemnització. 

La situació va arribar a ser tan escandalosa, que fins i tot el Parlament Europeu va instar la Comissió Europea i el Banc Europeu d’Inversions a adoptar mesurades per evitar que els contribuents espanyols haguessin d’abonar les compensacions per un projecte precedit d’una avaluació "desastrosa". I el Tribunal Constitucional va anul·lar la fórmula de pagament d’aquesta indemnització. Per finançar-la, tres bancs havien donat crèdits per valor de 1.350 milions que ara reclamen. I, de moment el Govern calla. Però ningú sap d’on sortiran aquests diners. Segurament caldria arribar fins a l’origen de la despesa, i reclamar-ho a l’empresa que va construir el magatzem sense calcular els seus efectes. Que al seu torn tornaria a al·legar que va complir tot el que li van demanar. Llavors caldria trobar els responsables polítics i tècnics del projecte inicial, amb totes les seves deficiències. Legals, per descomptat.