Vox i els riscos de la subhasta identitària

Els extraordinaris resultats de Vox a Andalusia, on ha aconseguit no només accedir al llindar de representació sinó també al de rellevància pel seu paper clau en la investidura i en la governabilitat, han despertat l’interès cap aquesta formació  sorgida a finals del 2013 com una escissió a la dreta del PP.  La seva aparició es va veure eclipsada per la irrupció de Podemos i en menor mesura de Ciutadans, encara que de la mà de l’històric Aleix Vidal-Quadras va estar molt a prop d’obtenir un escó al Parlament Europeu. Després d’aquest fracàs, part del grup fundacional es va desvincular del partit,  el lideratge del qual va ser assumit per Santiago Abascal, qui va accentuar el seu perfil nacionalista, centralista, conservador en termes morals i liberal des del punt de vista econòmic, així com euroescèptic i nativista, la qual cosa explica la seva participació en la cimera Llibertat per a Europa celebrada a Coblenza amb l’impuls del Front Nacional, Alternativa per Alemanya i el Partit de la Llibertat Holandès, algunes de les principals formacions de la dreta radical europees.

Una excepció

Fins fa poc Espanya era considerada una excepció i semblava que els partits de dreta radical tenien poc recorregut. Com han explicat Sonia Alonso i Cristóbal Rovira Kaltwásser en primer lloc perquè les característiques del sistema electoral dificultaven l’entrada de petites formacions. En segon terme perquè l’estructura de les fractures polítiques a Espanya, la fractura esquerra-dreta i la fractura centre-perifèria, es trobava molt assentada i dificultava l’aparició de noves línies de conflicte, especialment les de component exclusivista o nativista. Per això els pocs partits que havien tractat de mobilitzar la qüestió de migratòria o  religiosa  havien tingut molt poc èxit més enllà de l’àmbit local com ara Plataforma per Catalunya. I finalment perquè el principal partit del centredreta, el PP, havia estat capaç d’ocupar  la totalitat de l’espectre ideològic des del centre fins a l’extrema dreta.

En aquest sentit, Irene Esteban i Irene Martin havien alertat de l’existència d’un electorat d’extrema dreta ocult entre l’electorat del PP. Segons aquestes politòlogues aquests votants no eren  diferents dels votants dels partits populistes de dreta radical europeus, particularment respecte a la percepció de la cultura i la religió dels immigrants i al seu paper com a possibles competidors en el mercat laboral, encara que divergien en què eren políticament més confiats i més proclius a donar suport al partit governant (una cosa congruent com a electors d’un PP en el govern), en què eren menys crítics amb els immigrants (sobretot els d’origen hispà per compartir una mateixa matriu cultural) i en què eren més europeistes. El PP, per tant, albergava a un votant de dreta radical similar a l’europeu que quedava ocult entre l’heterogeni electorat popular i que permetria a aquest partit complir una important funció sistèmica actuant com a dic de contenció de l’extrema dreta.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però després de l’anterior cicle electoral algunes d’aquelles condicions es van veure alterades.  El sistema de partits es va fer més obert i  l’emergència de Ciutadans i la seva competència amb el PP mobilitzant la qüestió nacional com a conseqüència de la crisi catalana ha donat lloc,  tal com prediu la teoria de l’outbidding, a la fragmentació i a la radicalització d’aquest espai polític. I  igual com el 2012 a Catalunya la competència entre CiU i ERC va donar ales a una formació més radical com la CUP, la competència entre el PP i Ciutadans en comptes de beneficiar-los s’ha saldat  amb el creixement de Vox,  un tercer actor en discòrdia que pot contribuir a alimentar la subhasta en aquest espai polític, com també ha succeït a Catalunya amb la CUP i amb penoses conseqüències.  

La situació a Andalusia fa que bona part de l’atenció estigui centrada en si PP i Ciutadans pactaran amb Vox i per tant cediran a algunes de les seves pretensions programàtiques o si s’establirà una sort de cordó sanitari, cosa que ha succeït en pocs països europeus. Però el rellevant de la presència institucional de Vox –que, segons les enquestes, es farà extensiva a la resta d’arenes polítiques– no només és el seu efecte en  algunes polítiques sinó en què pot estimular una subhasta identitària que doni lloc a una permanent inestabilitat institucional i que a la llarga amenaci el propi manteniment de l’ordre democràtic,  en particular si la subhasta se segueix a Catalunya i la radicalitat es retroalimenta. I en això Espanya sí que segueix essent diferent.