Avanços tecnològics
Invents que ens canvien la vida
Ens agrada creure que el món es renova gràcies a nosaltres i que som afortunats de veure-ho
inventos
En el seu últim número, la revista ‘Time’ inclou un reportatge sobre els 50 millors invents del 2018. Es tracta, afirmen, de prodigis que ens canvien la vida. La nòmina inclou un braç robòtic pensat per ser ajudant de laboratori, però que pot realitzar tasques domèstiques –com tallar menjar o assistir una persona gran–; un casc de bici amb llums posteriors, una tapa de silicona que s’adapta a olles de totes les mides, peces que s’emmotllen a qualsevol cos, de qualsevol talla; un calaix d’eines adherent del qual no cau ni una femella, lents de contacte que s’enfosqueixen amb la llum solar, un joc de Monopoly per a tramposos, unes mitges irrompibles, una televisió que es confon amb la paret, una teulada que redueix la pol·lució al voltant de la vivenda, un mirall que exerceix de monitor de fitnes, salsitxes sense carn que saben a salsitxa, una jaqueta que brilla en la foscor o un vestit volador capaç de transportar-te curtes distàncies gràcies a la propulsió de sis potents motors, entre molts d’altres. La veritat és que, per més voltes que li dono, no em sembla que cap d’aquests invents hagi de canviar-me la vida gens ni mica.
La generació nascuda en l’últim quart del segle XIX
se va passar la vida meravellada pel miracle de l’electricitat
Recordo una tia de la meva mare, anomenada Rosa, que solia afirmar amb vehemència que mai cap altra generació contemplaria els prodigis a què havia assistit la seva. Aquesta dona, nascuda en l’últim quart del segle XIX, es va passar la vida meravellada pel miracle de l’electricitat –«pessigues la paret i es fa de dia», solia dir, amb referència als primers interruptors–, però també deuria estar-ho davant del telèfon –que en els seus primers temps resultava incomprensible per a molts–, de la ràdio, del cine o dels avions. Els pares de la Rosa també havien conegut les seves meravelles: la màquina de vapor, el telègraf, la molt pràctica cuina econòmica o el primer tren de la península, que recorria, els poc menys de 30 quilòmetres que separaven la seva ciutat de Barcelona en poc menys de tres quarts d’hora. Una velocitat que feia témer per la salut dels viatgers i contra la qual es receptaven pastilles i ungüents.
Quan jo vaig néixer els novel·listes encara escrivien a màquina
No sé què opinaria la meva tia-àvia Rosa dels invents que hem vist néixer els de la meva generació. Jo encara pertanyo al temps en què quan enviaves una carta a un amic americà havies d’esperar un mes per obtenir resposta. Quan jo vaig néixer els novel·listes encara escrivien a màquina i passaven a net, amb paper carbó, els seus originals. Les documentacions eren presencials o impossibles –si les biblioteques quedaven massa lluny–; soc, doncs, de la generació a la qual Internet va deixar bocabadada. Estava llavors buscant informació sobre un assumpte difícil i molt concret: la vida de les dones beduïnes al desert del Neguev. A les biblioteques que vaig visitar no vaig trobar-hi res. De sobte, una sola recerca a la xarxa va donar milers de resultats. L’endemà estava cartejant-me amb la primera dona beduïna estudiant de Medicina a la Universitat Ben Gurion de Tel-Aviv. Per normal que avui pugui semblar, va ser com un miracle.
García Márquez va dir que des que van arribar els ordinadors tardava la meitat del temps a escriure una novel·la. Jo amb prou feines recordo la meva màquina d’escriure –que dorm sota la meva taula, testimoni omnipresent–, però encara conservo els meus primers originals amb còpies de lletres borroses fetes amb paper carbó. Una de les tardes més divertides dels últims temps va ser la que vaig passar amb els meus tres adolescents asseguts davant de la meva vella Olivetti ensenyant-los a escriure com es feia abans.
La meva tia-àvia se persignaria si sabés que ara fem la compra des de l’autobús o xategem en temps real amb l’amic americà des del sofà de casa. Li costaria entendre el mòbil, és clar, tot i que molts dels nostres contemporanis tampoc l’entenen ni volen fer-ho. Els entenc: l’estri és tan prodigiós que ens ha tornat addictes, absolutament dependents. Estem tan obnubilats amb les possibilitats dels telèfons com ho van estar els nostres antecessors amb les seves pròpies novetats. I és que potser són les novetats el que necessitem més que qualsevol altra cosa. Ens agrada creure que el món canvia gràcies a nosaltres i que som afortunats de veure-ho.
De manera que he de contradir la meva difunta tia-àvia Rosa. Cada generació contempla els seus propis prodigis perquè cada generació necessita creure’s única i privilegiada. Així que cada any apareixen centenars d’invents nous. L’únic inamovible d’aquesta equació, tot i que no ens agradi, som nosaltres.
