04 d’abr 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Finances dubtoses, futur incert

Perez Cabeza

Finances dubtoses, futur incert

Guillem López Casasnovas

Una càrrega més gran a assumir per no haver fet els deures en el seu moment, sembra avui de dubtes el futur financer del regne d'Espanya

Espanya ja fa uns anys que creix per sobre de la mitjana europea. Ho fa saltant-se, any a any, les regles de control del dèficit que li imposa (?) la mateixa UE. Fent això, de fet, a curt termini Espanya empeny el seu creixement per sobre dels que fins al moment han complert més religiosament la regla de despesa.

Els governs espanyols suposadament liberals del passat han fet polítiques de dèficit, keynesianes, si se’m permet la paraula. Han predicat el que no practicaven. I la vella esquerra cridava a favor de més despesa, més dèficit, com li correspon, sense considerar la base d’excés de despesa de la qual ja partia el govern conservador.

El que justifica l’ortodòxia de la UE davant l’oportunisme espanyol és que aquest 'profligacy' (¡llibertinatge!) no tenia, ni té, avui, futur. Ningú pot viure per sempre per sobre de les seves possibilitats, gastant el que no ingressa. Tot això ens ha portat a un creixement del deute públic sense fre. I no pel que fa al cost financer de l’estoc de deute existent, ja que el tipus d’interès ha sigut anormalment baix, sinó per l’afegit que sobre aquest cost feia cada any el govern del PP, gastant més que el que ingressava.

Aquesta mala pràctica no té raó de ser quan com a país s’està creixent de manera relativament extraordinària: si no es fa caixa quan les coses van bé, ¿quan en faràs? Remarquem que eren despeses addicionals a les que ja es derivaven del cost financer del deute existent. Anàvem, així, afegint nou deute sense parar, incapaços de recaptar per sobre de la despesa ni quan l’economia creixia més.

Vol dir que ni amb aquell excés s’ha reduït significativament el que la societat espera de la despesa pública sense comprometre’s a pagar més impostos. Una irresponsabilitat que fa pensar en la maduresa de la democràcia espanyola. Constatat tot el que s’ha dit fins ara, continuen els discursos de gastar per sobre dels ingressos pressupostats.

Que si per raons d’equitat en prestacions socials, que si es necessiten infraestructures, palanquejar millor la recerca, més AVE, més de tot... excepte més impostos, taxes o preus públics. Sisplau: cap altra proposta més de despesa sense concretar-ne el finançament. I si es remet aquesta al futur (contra el frau fiscal o reduint altres despeses ineficients), que no s’autoritzin les despeses fins que es concretin els ingressos. Avui ja no només polítics, sinó també prestigiosos economistes des del bonisme, ignoren aquesta regla tan elemental, un oblit que les generacions futures no es perdonaran.

I els vents no bufen a favor. El cost del deute fins ara ha sigut assumible per una conjuntura externa de tipus d’interès baixos i una compra massiva de deute públic fora de tota ortodòxia del BCE, de la qual aquest dijous s’ha anunciat el final. Amb tipus d’interès a l’alça, seguint almenys el que ja han començat a fer els americans per no perdre l’atracció del mercat de capitals europeus, els dubtes sobre l’economia espanyola no deixen d’augmentar. Sens dubte, el cost financer d’aquell deute públic serà en el futur més alt, tant pel nivell de deute més gran com pel cost més elevat; de manera que alegries per més despeses sense canvis fiscals, no hii seran ni se les espera.

Tot això passarà a l’economia espanyola, altre cop, de manera desacoblada ('decoupling') de la resta de l’economia europea. Si en el passat, amb l’entrada de la moneda amb un tipus d’interès pensat amb una mitjana de la UE –quan Espanya tenia una inflació més alta que aquesta mitjana–, va provocar un interès real negatiu, una invitació a l’endeutament del qual es va derivar la crisi augmentada viscuda per l’economia espanyola, com la pujada d’interessos, ens agafa amb el peu canviat. Una càrrega més gran a assumir per no haver fet els deures en el seu moment sembra avui de dubtes el futur de les finances del regne d’Espanya.