Anar al contingut

Anàlisi

La il·lusió De Jong

Petros Giannakouris

La il·lusió De Jong

Axel Torres

El talent de l'Ajax és un futbolista estèticament enlluernador, però encara està per definir en quina posició es pot assentar al primer nivell

La primera vegada que vaig veure Frenkie de Jong em va entrar pels ulls. Va ser a Estocolm, en la final de l’Europa League davant del Manchester United. Perdent per 2-0, Peter Bosz el va introduir al camp en els últims 10 minuts per intentar remuntar un partit en què l’Ajax no havia sigut capaç de trobar cap escletxa en el sistema defensiu anglès, que li va negar la profunditat durant tota la nit. Va sorprendre que l’entrenador recorregués a ell, perquè acumulava només unes quantes estonetes amb el primer equip. En aquell moment era, bàsicament, un jugador del filial, i no obstant va ser cridat a participar en tota una final europea davant d’un adversari d’aquells que imposen per nom, samarreta i tradició.

En aquest curt espai de temps vaig apreciar que De Jong era un noi diferent. Tot el que feia venia acompanyat d’un halo estètic que encisava els sentits. Les seves conduccions elegants, el seu cap aixecat, el seu atreviment per sortir jugant assumint riscos des de molt enrere, la seva seguretat transportant la pilota, la seva permanent tendència a l’engany fingint amb passar i demorant l’entrega una miqueta més... A la tercera o quarta vegada que va firmar algun detall fora del comú, vaig verbalitzar la meva sensació en la transmissió de la final i em vaig quedar amb el seu nom per seguir-lo en el futur.

Anticipar-se a l’oponent en la captació sembla més urgent que assegurar-se de fitxar el que realment es necessita

Malgrat la magnitud d’aquell impacte, un any i mig després em resulta complicat comprendre tot el que s’ha generat al voltant de De Jong. Suposo que és una cosa que té més a veure amb el temps que vivim que amb el seu cas particular: el diferent, el nou, l’esperançador arriba ja a tot arreu molt ràpid. Anticipar-se a l’oponent en la captació és més urgent que assegurar-se que es firma realment el que es necessita. Tot i que hi hagi dubtes raonables, és millor gastar-se els diners en algú que pot ser una estrella tot i que només sigui per evitar la frustració que suposaria quedar-se aturat i veure com acaba brillant en un altre lloc.

L’entorn més cruyffista del Barcelona està desesperat reclamant el seu fitxatge. Intueixo que en ell veuen les virtuts que més aprecien en el futbol: gosadia, elegància, finor, tracte exquisit de la pilota. A sobre, és holandès i juga a l’Ajax. Contractar-lo suposaria per a ells, suposo, acostar-se a aquest ideal del que hauria de ser el seu equip i ja no és. Reclamar-lo també tanca, de manera implícita, un cert missatge de protesta contra el que interpreten com un pragmatisme excessiu en l’actual política esportiva del club.

Amb De Jong pot estar passant el mateix que passa quan ens quedem corpresos per algú preciós i ja comencem a imaginar una vida perfecta al seu costat. No hi hem conviscut, però entenem que al voltant de tanta bellesa no hi entra el malestar. Però no només li passa al Barça: també al PSG i al Manchester City, als quals els urgeix, abans que res, firmar un mig centre. Però De Jong encara no se sap gaire bé què és: ha jugat de central (on difícilment funcionaria en una lliga de primer nivell), d’interior (probablement la seva posició ideal) i de pivot, on dues característiques del seu joc dificultarien la seva adaptació: condueix molt i necessita llibertat posicional per despenjar-se. No és gens clar que pogués satisfer aquesta necessitat dels nou-rics de França i Anglaterra.