El tancament

El dibuix no és l'estil

L'Ajax es va exhibir a Madrid sent fidel a la seva idea històrica, però utilitzant un sistema diferent del clàssic 4-3-3

2
Es llegeix en minuts
El dibuix no és l'estil

GABRIEL BOUYS

L’Ajax va guanyar al Bernabéu i vam llegir grans elogis a la seva fidelitat a la tradició històrica de no renunciar mai a una idea de joc tan arrelada que ja forma part de la seva pròpia essència com a club. Convindria, no obstant, no confondre la manera de jugar amb el sistema tàctic. Els neerlandesos es van exhibir al Bernabéu executant els conceptes del seu gloriós passat (la pressió alta, el dinamisme dels seus atacants, l’excel·lència tècnica com a premissa fonamental per guanyar-se un lloc en l’onze, la circulació de pilota arran de terra fins i tot en zones de risc i la presència de futbolistes en una àrea d’actuació que no es pot delimitar perquè es mouen per tot el camp), però no és veritat que juguessin amb el 4-3-3 de tota la vida.

El seu sistema es va assemblar molt més a un 4-2-3-1: De Jong va actuar en paral·lel amb Schöne, mentre que Van de Beek sempre estava per davant i fins i tot s’ubicava a l’altura de Tadic en fase defensiva. És important matisar-ho, perquè de vegades fa la sensació que el dibuix és el que determina l’atreviment i el bon gust, i no és així. Se sent de vegades que jugar amb un doble pivot és una cosa semblant a un sacrilegi, però l’Ajax de dimarts és la millor demostració que, en realitat, el que expressa la teva intenció de joc és allò que vols fer amb la pilota i la manera i el lloc des d’on vols defensar.

Ara al Madrid tot és tempesta, i és natural que així sigui. Els tres mesos que queden fins al final de la temporada poden ser fins i tot més durs del que sembla: cal obrir l’estadi cada 15 dies i aguantar la mandra i l’ensopiment que li produirà a una afició acostumada a celebrar la Champions League que l’únic objectiu real dels llargs 90 minuts que dura un partit sigui conservar una tercera o una quarta plaça. No estranya, per tant, que la directiva blanca pretengui sacsejar l’ambient d’alguna manera: no reaccionar en absolut i eternitzar una situació que se sap esgotada els enfonsaria en la depressió.

Notícies relacionades

I, no obstant, tot hauria pogut ser molt diferent. Ara costa recordar-ho per l’impacte que ha causat tot el que va arribar després, però el conjunt de Solari no va sortir malament davant de l’Ajax. Els seus primers minuts van tenir més ritme i fluïdesa que en tot el partit d’anada, i fins i tot Varane va disposar de dues ocasions –una, claríssima– que probablement haurien canviat el curs del partit. No és el mateix anar a remolc que disposar d’un coixí ampli des del principi. No és el mateix haver de remuntar una eliminatòria des de la ment neta del 0-0 que després de rebre el primer cop tot just començar. Els centímetres que van separar el cop de cap del central francès del gol marquen també la frontera entre el Madrid apocalíptic i l’Ajax pletòric. Un marge tan estret i tan gegantí alhora.

Per cert: l’Ajax no era al llistat de 16 equips que es va filtrar per a una suposada proposta de Superlliga Europea. Ni el Porto. Ni el Tottenham. A veure si resultarà més just deixar que el mateix futbol determini qui mereix jugar-se els títols...