40è aniversari d'un consens històric

La Constitució i la mediocritat política

Els polítics actuals són tan dogmàtics i arrogants que seria impossible elaborar una Carta Magna

3
Es llegeix en minuts
La Constitució i la mediocritat política

Els més joves no saben que durant molt temps, en els anys 60, 70 i 80, era usual referir-se amb una frase feta a “els 40 anys”. S’estava fent al·lusió a la llarga i pesada llosa del franquisme. Ara, per actualitat, s’està parlant de “40 anys” referits a la Constitució“40 anys” la Constitució, els fastos de la qual culminen el 8 de desembre, dia del referèndum.

La llei de lleis va ser aprovada el 27 d’aquell mes el 1978, però no va ser publicada l’endemà, perquè no carregués amb el cognom del dia dels Innocents, tal com va passar amb la primera Constitució a Espanya el 1808, que es va anomenar 'la Pepa', perquè va ser promulgada el 19 de març. Aquesta Constitució, molt avançada, i en els escassos períodes de democràcia d’aquest convuls país, va durar només dos anys, enfront dels 40 de la que ara commemorem, la vida de la qual coincideix més menys amb la d’EL PERIÓDICO

La qualitat democràtica de les nostres institucions és cada vegada més penosa

Va ser un assoliment fonamental per a la convivència en llibertat. Va comptar amb un amplíssim acord i, tret del PNB, que va optar per l’abstenció, s’ha de recordar que com a grup parlamentari només va ser majoritari el vot en contra d’Aliança Popular, que va deixar gairebé sol el fundador d’aquest partit, que al seu vot positiu va unir una gran dedicació en la seva elaboració com a ponent.

En aquest partit (AP) militarien Aznar i Rajoy i és curiós comprovar com és en l’actual període on la dreta s’ha radicalitzat més i s’assembla, fins i tot endurida, a l’ala més dretana d’AP. Causa perplexitat que al partit successor (PP) se li ompli la boca a l’elogiar la Constitució (només en algunes coses, com ara la unitat de la pàtria). Els seus joves dirigents, juntament amb els de Ciutadans, són els que se senten incòmodes quan, 43 anys després de la seva mort, es parla del dictador i no voten en les iniciatives com la sortida del cadàver del Valle de los Caídos.

La Constitució va ser un indubtable assoliment democràtic i només va ser possible per la qualitat humana i responsabilitat dels qui van participar en aquell moment històric fa una mica més de quatre dècades. Per això sorgeix la pregunta següent: ¿La Constitució de consens hauria sigut possible amb els personatges que habiten avui dia l’escenari polític? O també: ¿Seria possible ara una reforma que no es limiti a suprimir aforaments o detalls molt concrets? La resposta és, indubtablement, que no. La nostra classe política actual seria incapaç d’elaborar una Constitució d’amplíssim consens que pogués ser acceptada per la gran majoria dels espanyols. Els actors (són veritablement falsos) no tenen ni la generositat ni el patriotisme que van tenir els qui en aquells anys 70 del segle passat van fer possible una cosa que avui seria una quimera. Els actuals polítics són tan dogmàtics, posseïdors únics de la veritat, tan arrogants, tan poc generosos, tan escassament oberts a escoltar i a renunciar a alguns dels seus dogmes que seria impossible elaborar una Constitució o reformar-la amb una mínima amplitud.

Retrocés en idees de llibertat i pluralisme

És un problema de mediocritat, no només dels dirigents, sinó també de bona part dels que avui dia habiten el món polític. Cada vegada més mancats de sentit institucional, patriòtic, i de visió de futur. Bona part d’ells han retrocedit en idees de llibertat i pluralisme més de 40 anys.

Actualment, el clima de respecte i acceptació d’idees de l’altre és cada vegada menor i la qualitat democràtica de les nostres institucions és més penosa. Un poder legislatiu amb clima tavernari, amb una institutriu al capdavant de rufians. Un Govern amb 80 diputats que legisla a base de decret (han fet bo el registrador). Un poder judicial que voreja el ridícul tant en el Consell com en gravíssimes decisions del Tribunal Suprem.  

Notícies relacionades

Amb aquests vímets humans i institucionals, que celebraran tots molt solemnes el 40è aniversari de la Constitució, no seria possible haver fet una Constitució per a tothom ni reformar-la.

Acabo amb un record personal. L’octubre del 1977 –jove de 18 anys interessat ja per la cosa pública–, vaig assistir a la presentació de Santiago Carrillo per Manuel Fraga en la conservadora i elitista societat política madrilenya del Club Siglo XXI. Acudeixo a internet per recordar una frase d’aquell: “El diàleg ha de substituir els fusells, i els centres de debat, les trinxeres”. Avui dia, que la política és un xou per als actors secundaris, molt mediocres, que se senten protagonistes, i per a no pocs mitjans periodístics enfangats, celebrar la Constitució hauria de ser alguna cosa més que paraules buides.