Anar al contingut

L'auge ultra

Sí, senyor

PAOLO AGUILAR

Sí, senyor

Ricard Ustrell

La culpa de l'arribada de partits d'extrema dreta, com ara Vox a Andalusia, també és de l'esquerra tiquismiquis

El senyor Facebook em recorda un viatge que vaig fer fa tres anys a Grècia quan es desbordava per l’arribada massiva de persones que fugien principalment de la guerra dels seus països. La crisi grega ocupava bona part dels titulars internacionals de la premsa, una imatge que contrasta amb la cara de satisfacció que últimament fa Tsipras des que va anunciar que, vuit anys després de suspendre els dictats dels creditors, ara, ja els aprova.

Darrere del somriure del govern tsiprasià però, hi ha una clara voluntat d'amagar les conseqüències de la pèrdua de sobirania política i econòmica. Actualment oposar-se a les polítiques de la Troica a Grècia està sent castigat amb repressió. En els últims anys, s'ha aprovat, per exemple, una legislació especial que imposa penes de fins a sis mesos de presó als que intenten evitar un desnonament. Paradoxal i curiós que l'esquerra que governa estigui renunciant a representar la seva pròpia classe treballadora. És com si haguessin detectat en ella un enemic i preferissin identificar-se més amb la classe mitjana.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Fa dies va sorprendre l'article que Julio Anguita publicava a 'Cuarto Poder' on assenyalava que cal defensar algunes mesures del nou govern italià, per ser polítiques anti-neoliberals que desafien la Unió Europea. Era provocador perquè són polítiques de partits d'extrema dreta, però hi havia fons: parlava d'aquest descontentament de la classe treballadora amb l'esquerra de sofà. Era com si Anguita volgués constatar que la precarietat està sent una lluita abandonada en governs com el de Tsipras. I és aquí on guanya la partida l'extrema dreta.

La culpa de l’arribada d’aquests nous partits (com a Andalusia ha passat amb Vox) també és de l'esquerra tiquismiquis. I el pitjor és que, en tot aquest procés, els seus dirigents s'estan tornant molt tous. En les notícies ja no s'enfaden, ara somriuen després d'aprovar els dictats d'Europa. I ja no fan servir la ironia. Quan canten Ovidi Montllor s’ho prenen al peu de la lletra. Sí, senyor. Recontra-sí, senyor.