Bertolucci i Fabre

Quan el comediant Louis C. K. va tornar als escenaris després de confessar que havia assetjat cinc dones, vaig tenir el temor que després del #MeToo els casosd’agressions sexuals al món de l’espectacle se saldessin amb un simple acte de contrició pública, més performatiu que sentit, pel qual el càstig per als agressors comportés, a tot estirar, la pèrdua del seu estatus. Com a molt, que un cop el públic els recriminés el seu comportament, el xou, el seu xou, continués com sempre. La cobertura mediàtica de la mort del cineasta italià Bernardo Bertolucci i la programació al Festival Temporada Alta del creador belga Jan Fabre, acusat d’assetjament sexual per una vintena de ballarines de la seva companyia, m’han fet reviure l’esmentada preocupació.

Reparar el mal produït pel maltractament

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Bertolucci va confessar haver ocultat a Maria Schneider que Marlon Brando utilitzaria mantega per perpetrarl’escena de la violació a ‘L’últim tango a París’, per a així obtenir una reacció real de l’actriu. Encara avui ni tan sols es planteja fins a quin punt un director que maltracta una de les seves treballadores per obtenir una resposta emocional concreta és un bon director. Sabent els problemes que va patir Schneider al llarg de la seva vida, tampoc s’ha iniciat un procés de reflexió col·lectiva sobre com reparar el mal produït pels esmentats maltractaments. Això entronca amb l’enfocament sobre la polèmica al voltant de Fabre. No només cal parlar de si és lícit o no manifestar-se davant de la porta d’un teatre o cridar al boicot de la seva obra, també hem de reclamar mesures per evitar que situacions com les que han passat a la seva companyia no tornin a passar.

La construcció de la figura del geni (home) i l’entronització del seu art com a imprescindible per entendre el món han facilitat que ells –i les seves obres– estiguin capitalitzant el debat sobre la reparació dels greuges causats per l’assetjament sexual, en comptes de ser les veritables damnificades, les supervivents –i el desenvolupament del seu talent–, el focus de la nostra atenció.