22 set 2020

Anar al contingut

LA CRIDA I EL PDECAT

Els miracles no se solen repetir

JOSEP LAGO (AFP)

Els miracles no se solen repetir

Marçal Sintes

A l’idear la Crida Nacional per la República el president Puigdemont possiblement pretenia repetir el miracle del 21 de desembre del 2017. Aquells van ser uns comicis anòmals, convocats per Rajoy utilitzant l’article 155 i dissenyats per escombrar l’independentisme. Com se sap, els plans del PP se’n van anar en orris, ja que l’independentisme va mantenir la seva majoria absoluta. El poder simbòlic acumulat pel president va resultar la clau del triomf i també va fer que, contra pronòstic, la seva formació –Junts per Catalunya– se situés per davant de l’ERC de Junqueras.

Guiat per l’afany d’impulsar la Crida, Puigdemont va pressionar Marta Pascal i el PDECat (o ella o jo) fins que aquesta va llançar la tovallola en el congrés del partit, al juliol. Això va permetre al president situar alguns dels seus fidels en posicions rellevants. No hi ha dubte que les formes de l’assalt al PDECat podrien haver sigut més civilitzades.

El següent pas era absorbir al partit successor de CDC per donar cos i vigor a la Crida. Però aquí la 'blitzkrieg', la guerra llampec, es va encallar. I fins avui, quan les negociacions entre la Crida, és a dir, el puigdemontisme, i el PDECat –en què domina una visió més pragmàtica i realista– estan bloquejades. I no serà fàcil desenredar la situació creada.

Una de les grans dificultats és que tant ERC com la CUP es van negar, en rodó i des del minut u, a participar en la Crida. Una altra, que, en lloc de plantejar la Crida com un paraigua electoral, els seus responsables han decidit que sigui un partit. No només això, sinó que han convidat –no poques vegades personalment– alguns membres i dirigents del PDECat a integrar-s’hi saltant-se les normes del mateix PDECat, que, com tantes altres formacions, no permet la doble militància.

Davant d’aquest panorama, algunes figures postconvergents, com David Bonvehí, la pròpia Pascal, Montserrat Candini, Ferran Bel i Carles Campuzano, han decidit aixecar la veu per defensar la integritat, l’autonomia i el futur del PDECat.

Mentrestant, molts alcaldes temen que el forcejament entre la Crida i el PDECat generi interferències o fins i tot exploti a les portes de les eleccions del maig. Un bon grapat d’ells, sobretot de l’àrea de Barcelona i Tarragona, però també de la costa gironina, consideren, a més, que el fet que la Crida estigui orientada en exclusiva a la independència no els afavoreix. Assenyalen que entre els seus votants hi ha independentistes i no independentistes. I que, per tant, s’han d’ocupar a fer propostes atractives sobre molts altres problemes.

Almenys en el dia d’avui, la Crida no genera l’entusiasme que de forma immediata va aconseguir Junts per Catalunya, mentre Oriol Junqueras –a la presó i a l’espera de ser jutjat– i ERC van consolidant la seva posició central en el camp independentista, tal com acaba de confirmar l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

Com dèiem al principi, l’any passat Puigdemont va aconseguir un miracle. Però els miracles, per pròpia definició, no se solen repetir.