31 maig 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Grec i llatí

MAITE CRUZ

Reclamar l'ensenyament de les dues llengües és un crit d'alerta necessari i pertinent davant la progressiva falta de referents clàssics fins i tot entre els estudiants d'humanitats

Un poeta va declarar que, si fos per ell, imposaria el llatí i el grec a tots els estudiants universitaris. El verb imposar té mala premsa i per això n’hi va haver alguns que van clamar al cel, quan era evident que el poeta no tenia (ni tindrà mai) prou poder per imposar res. És a dir, la seva proclama s’havia de llegir com un crit d’alerta necessari i pertinent davant la progressiva manca de referents clàssics, no solament entre els alumnes de disciplines científiques sinó també entre els estudiants d’humanitats.

El problema és que si tal cosa es plantegés en els programes universitaris potser ja faríem tard. De fet, ja fem tard en tota la resta del sistema educatiu, on no només no es percep el grec i el llatí com a fonaments sinó que ni tan sols figuren com a paisatges decoratius de l’edifici.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És un problema que no es planteja només aquí, si és que aquí considerem que aquesta qüestió és un problema. A Itàlia, per exemple, que sí que ho consideren, es basen en arguments tan seriosos com les reflexions que va fer en el seu moment Antonio Gramsci: «El llatí no s’estudia per aprendre llatí sinó perquè el jovent s’acostumi a estudiar». Hi pot haver succedanis que el substitueixin, però no hi ha proves que assegurin l’èxit de l’empresa. Grec i llatí, com deia Gramsci, no tenen qualitats «taumatúrgiques intrínseques», no convoquen miracles per se. Però –«cadàvers que ressuciten»– són imprescindibles.