22 set 2020

Anar al contingut
No tot estava lligat i ben lligat

ANTONIO F NAVAS

No tot estava lligat i ben lligat

Andreu Claret

L'operació Lucero va ser una hàbil campanya de màrqueting destinada a fer-nos creure que a Espanya només l'esperaven dos destins: el franquisme (si feia falta, reformat) o el caos.

Espanya, 1975. Jo era llavors un privilegiat. Treballava a 'Cambio16', on teníem un marge que no tenia ningú, o gairebé ningú, per explicar el que passava. Entre trucada, segrest i amenaça, podíem narrar alguna cosa o molt del que passava. Jo fins i tot vaig poder publicar un solt el·líptic sobre la creació de la Unión Militar Democrática, després de parlar amb el capità Julio Busquets. Era l’estiu del 1974, any i mig abans de la mort de Franco, quan Exèrcit i franquisme semblaven una sola cosa. El règim permetia allò que Carrillo anomenava "espais de llibertat", pels que transitàvem 'Triunfo', 'Cuadernos para el Diálogo' o 'Cambio16', però també recordava els seus orígens i la seva raó de ser amb la repressió i la mort. La de Juan Paredes Manot, el 'Txiki', afusellat a Collserola juntament amb altre etarra i tres membres del FRAP, el setembre del 1975. Així era Espanya quan Franco va emmalaltir i quan va morir, el 20 de novembre del 1975, després d’una llarga agonia.

Quan em van trucar, encara era de nit. Era un col·lega de 'Cambio16' de Madrid. Va repetir: "Franco ha mort, Franco ha mort"... fins a quatre vegades. Vaig pensar que s’havia extraviat, però Franco, efectivament, havia mort. ¡Hòstia! Era absurd estranyar-se del fet que hagués mort. El més sorprenent era que fos viu. Ara s’ha descobert que va morir probablement el dia abans i que els qui manejaven el poder van ajornar el comunicat a l’endemà per fer-ho coincidir amb el de la mort de José Antonio. Però Franco havia mort i el famós teletip d’EuroPress no era l’últim invent de la coalició judeomaçònica que tant turmentava el Cabdill.

Ningú va pensar que fos una 'fake news'. El que passava era que no sabíem ben bé què era el que havia mort. Si aquell cadàver disminuït, entubat i envoltat de metges acollonits, o el dictador. Franco havia mort, però el franquisme continuava viu. Aquest va ser el sentiment que ens va obligar a contenir l’alegria. El que més em va impactar va ser la precisió suïssa amb què es van desenvolupar els esdeveniments. Com si hi hagués una mà oculta que dugués a terme els funerals i donés pas als fets successoris. Era un sentiment estrany. D’una banda, sabíem que el franquisme era un anacronisme i més després de la caiguda de Salazar. De l’altra, la voladura de l’almirall Carrero Blanco, el 1973, havia tingut efectes taumatúrgics, posant de manifest que no tot estava tan lligat com Franco havia pretès en el seu llunyà discurs del 1969. Però quan va morir, tot i que només fos per uns dies, va semblar que tot estava, efectivament, lligat i ben lligat.

Ara hem sabut que l’operació Lucero, pensada per Carrero Blanco, amb la vènia de Franco, i executada pels serveis d’intel·ligència militar, estava destinada a fer aquesta sensació. Mostrar determinació no era una qüestió menor. Lucero va ser una hàbil campanya de màrqueting destinada a fer-nos creure que a Espanya només l’esperaven dos destins: el franquisme (si feia falta, reformat) o el caos. Després de 36 anys de dictadura, era lògic que molta gent s’empassés l’ham.

Res seria igual

La sessió conjunta de les Corts i del Consell del Regne en què Joan Carles va ser proclamat rei va contribuir que tots creguéssim que el futur estava sentenciat. Franco havia mort al llit i el Rei prenia possessió aixecat pel franquisme. Des de l’oposició escorcollàvem tots els gestos i les mirades d’aquella sessió per captar algun matís, però la veritat és que era molt difícil donar credibilitat a les especulacions que parlaven de divisions en el si del règim. Jo ho veia fatal, amb aquelles mostres de dolor autèntiques o forçades d’una part important de la societat i amb Joan Carles i Sofia presidint el funeral, envoltats del gruix de l’oficialitat. No obstant, aviat em vaig adonar que, mort Franco, res seria igual.

El número de 'Cambio16' següent a la mort de Franco estava dedicat a ‘Las lenguas libres’, escrit així, a la portada, i en les quatre llengües que es parlen a Espanya. Ara pot semblar poc, però, quan el cadàver de Franco acabava d’arribar al Valle de los Caídos, era molt. Tot va ser molt ràpid, tant que les resistències del règim a canviar eren cada vegada més grotesques. Recordo el primer aniversari del 20-N, el del 1976. Un funeral al Valle de los Caídos, presidit pels Reis, amb un miler de caps i oficials dels tres exèrcits que van retre honors militars. No era gaire encoratjador, però els falangistes corrents, convocats per la Fundació Francisco Franco, es van manifestar a part. No van voler estar al costat del seu antic cap, Adolfo Suárez, que havia sigut l’encarregat de formar Govern pel Rei.

Rampells del passat

Un any i mig després de la mort de Franco, Suárez legalitzaria el PCE i convocaria les primeres eleccions lliures. Com sabem, no tot va quedar desencadenat, ni de bon tros. Ho vam poder comprovar el 1981, amb Tejero, i ho podem percebre encara avui dia, en rampells polítics o judicials que recorden el passat. Però Franco i Carrero estaven equivocats. No tot estava tan ben lligat com ells van creure.