22 set 2020

Anar al contingut

El nou fantasma que recorre Europa

¿És el nacionalisme una traïció al patriotisme?

¿És el nacionalisme una traïció al patriotisme?

Joan Tapia

Macron i Merkel es mostren preocupats pel ressorgir dels vells dimonis que van portar a dues guerres mundials

Diumenge passat, en la commemoració del centenari de l’armistici que va posar fi a la primera guerra mundial, el president Emmanuel Macron va afirmar, davant de representants de 80 països congregats a París, que renaixien els vells dimonis del nacionalisme que van portar als dos conflictes mundials. I va afirmar que el nacionalisme era una traïció, una degeneració del patriotisme, el legítim amor a la pàtria.

Macron parlava davant de Donald Trump –el president del país decisiu en el resultat de les dues grans guerres del segle XX– que ha fet bandera del nacionalista 'Amèrica primer'. I la cancellera Angela Merkel –representant de la nació llavors vençuda– va reblar el clau al declarar-se inquieta al veure de nou atacat el projecte de pau europeu.

Les amenaces europees

Però Trump no és l’única preocupació. El nacionalisme disruptiu que vol trencar la Unió Europea –molt diferent del patriotisme francès, alemany o d’altres països– està ressorgint amb força. A França, Marine Le Pen va arribar a la segona volta de les presidencials culpant Europa –i la immigració– de tots els mals. En les eleccions alemanyes del 2017, Alternativa per Alemanya, partit contrari a Europa i a la immigració, es va convertir en el tercer grup parlamentari. A Itàlia, dos partits nacionalistes i populistes ocupen des de fa mesos el Govern.

Però és a la Gran Bretanya on el nacionalisme, amb uniforme euroescèptic, va guanyar la batalla del 'brexit' el juny del 2016 exigint recuperar la sobirania nacional davant de la Unió Europea. El 'brexit' no el van guanyar els patriotes com Winston Churchill, o els ex primers ministres, laboristes o conservadors i encara vius –Tony BlairGordon BrownJohn Major o el mateix David Cameron– que van governar el Regne Unit, sinó els nacionalistes disruptius que somien una Gran Bretanya sobirana. I aquests dies veiem com el 'brexit' –que sembla que a la pràctica serà impossible perquè el pacte de Theresa May manté la Gran Bretanya en la unió duanera europea i amb llibertat restringida per legislar–, no només no ha fet de Londres una capital més rellevant, sinó que ha dividit profundament el país i amenaça de danyar la seva economia.  

A Espanya, el nacionalisme disruptiu pot consistir en la incapacitat d’assumir les diferències internes

May té raó que el pacte assolit és el millor possible, perquè tothom admet ja que un 'brexit' sense acord seria una catàstrofe i que la marxa enrere exigiria temps, altres eleccions o un segon referèndum i molts mesos més de caos i confusió. Solvents analistes sostenen que el 'brexit' està fent més mal a la Gran Bretanya que la rectificació de 1956 d’Anthony Eden  quan –acceptant les exigències de Nasser i la pressió nord-americana– va haver de retirar les tropes que van ocupar el canal de Suez.

Sí, el fantasma que avui recorre una Europa que digereix la globalització i la sortida de la pitjor crisi des del 1929 no és ja el comunisme de Marx, sinó el vell nacionalisme.

¿És Espanya immune a aquest nacionalisme disruptiu? En aparença sí, perquè cap partit –malgrat les crítiques de Podem a la governança de l’euro– té un discurs antieuropeu. Però potser el nacionalisme disruptiu no és ara intolerància amb els estrangers, els jueus o els protestants, sinó amb les diferències internes.

¿Quan el PP va promoure una gran campanya contra l’Estatut  –que el Parlament espanyol anava a aprovar– dient que trencava Espanya, va ser per legítim patriotisme o per nacionalisme disruptiu contra la Constitució del 78 que parla –amb insuficient però bastant claredat– de "nacionalitats i regions"?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Quan el 6 i 7 de setembre del 2017 una majoria molt justa –allunyada dels dos terços que l’Estatut ratificat pels catalans exigeix per a qualsevol canvi estatutari– va votar desconnectar d’Espanya va ser per patriotisme català –per amor a Catalunya– o per nacionalisme disruptiu contra Espanya? ¿És lògic que un patriota digui que parla en nom de Catalunya i exigeixi com a irrenunciable un Estat independent quan els qui el preconitzen sol van tenir el 48% dels vots en les eleccions plebiscitàries del 2015 i saben que així parteixen Catalunya en dues meitats?

¿Quan Pablo Casado convoca una anomenada cimera constitucionalista excloent-ne el PSOE –l’únic partit viu que va votar la Constitució ja que una part d’AP i el mateix José María Aznar no ho van fer– està actuant com un patriota o com un nacionalista disruptiu que vol guanyar vots amb la bandera de l’anticatalanisme?

¿No serà que la distinció de Macron ens patriotisme i nacionalisme la tenim també aquí quan en els discursos s’exigeix la unitat d’Espanya o la irrenunciable independència de Catalunya?