Anar al contingut
El Thierry Henry entrenador

VALERY HACHE

El Thierry Henry entrenador

Axel Torres

Pel seu passat de futbolista elegant i estètic, gairebé el bon gust convertit en davanter, hi havia una gran expectació per descobrir com seria el Thierry Henry entrenador. Els seus primers resultats amb el Mònaco han sigut innegablement negatius: dos empats i quatre derrotes (les dues últimes, per 0-4 a casa). No obstant, és molt d’hora per treure conclusions: ni aquesta arrencada vol dir que l’Henry de les banquetes sigui un desastre ni és fàcil encara determinar quins trets estilístics caracteritzaran la seva carrera.

D’entrada, perquè la situació és molt particular. Ja no parlem d’un equip en descomposició després de la seva estranya estratègia de vendre les seves figures per molts diners i substituir els que se’n van anar per joves promeses molt més barates (la gestió del mercat, sens dubte, no sembla que obeeixi a criteris purament esportius). També ens referim al pèssim nivell que estan donant els supervivents de l’equip campió de l’Aventura 1 i semifinalista de la Champions el 2017, que en teoria haurien de ser els que comandessin al conjunt.

El cas de Falcao és especialment alarmant, perquè arriba a provocar bronques en un estadi gens calent com és el Louis II. I després hi ha la plaga de lesions, que ha arribat a deixar fora de combat fins a 15 integrants de la primera plantilla de manera simultània, afectant els principals generadors de creativitat (Golovin, Jovetic, Ronny Lopes). Per tot això, la mala arrencada d’Henry s’ha de posar en quarantena i jutjar-se amb perspectiva.

Diop, la revelació

Quant a sistemes, ha alternat entre la línia de quatre i el dibuix de tres centrals i dos carrilers molt ofensius que fa servir la selecció belga de Robert Martínez, en la qual Henry va ser assistent en el cos tècnic fins que va fitxar pel Mònaco. Ha insistit especialemnt en la figura del mitja punta lliure que ocupa una posició intermèdia entre l’extrem i el segon davanter pel centre. Aquest rol, en el qual va créixer Hazard tant al  Chelsea com al seu equip nacional, l’hi ha entregat a Sofiane Diop, un jugador que el Mònaco va fitxar del tercer equip del Rennes a l’estiu apostant fort per ell tot i que sabia que al club bretó no el consideraven apte ni per al filial.

Diop, que ja va començar a jugar amb Leonardo Jardim, està sent la notícia més positiva del que va de temporada al club del Principat, i mostra una desimboltura i una frescor sorprenents. Costa entendre per què a Rennes el tenien en tan baixa estima, per molt que la seva estatura jugués en contra seu. És cert que li falta millorar en l’acabament (encara no ha marcat), però en totes les altres coses apunta a ser un jugador interessantíssim.

Aquesta aposta descarada per la joventut és el primer tret que es pot identificar en el Henry entrenador. En el xoc de Champions contra el Bruges, quan perdia 0-3 i encara quedava mitja hora, va decidir fer debutar dos adolescents de 17 anys abans que gastar bales amb els professionals que tenia la banqueta. La clàssica tendència a pensar en el llarg termini que va aprendre del seu mentor Arsène Wenger.