22 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La pròrroga del Pressupost sempre és mal negoci

Javier Lizon

La pròrroga del Pressupost sempre és mal negoci

Joan Tapia

La causa és que l'Ajuntament, el Govern i el Govern d'Espanya no tenen majoria ni pactes estables de governabilitat

El més probable és que l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Govern d’Espanya operin l’any vinent amb els Pressupostos prorrogats perquè no aconseguiran aprovar els comptes del 2019. La causa és que els tres governs no tenen majoria ni pactes estables de governabilitat.

A l’Ajuntament, Ada Colau sempre va optar per governar en minoria i el 2017 fins i tot va trencar l’aliança que tenia amb el PSC –insuficient numèricament– pel recolzament socialista al 155. Volia que els 'comuns’ guanyessin terreny al PSC en les eleccions catalanes del 21-D, però va passar el contrari.

Allò de la Generalitat és diferent perquè l’independentisme va tenir majoria absoluta el 21-D. Però la CUP ha dit que passen a l’oposició i a més JxCat va preferir perdre quatre vots perquè Puigdemont, Jordi Sànchez, Rull i Turull no acceptessin formalment la inhabilitació ordenada pel jutge Llarena al ser processats per rebel·lió. L’independentisme ja no té doncs majoria i sembla impossible que els 'comuns’ votin els Pressupostos. La raó és que ERC i JxCat tombaran els de Pedro Sánchez que Colau creu que serien positius per a Catalunya i Barcelona. Desapareix així l’únic motiu pel qual els 'comuns’ podrien votar els de la Generalitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El Govern de Madrid –tret que no hi hagi sorpreses– tampoc aconseguirà aprovar els comptes del 2019. Pedro Sánchez és lluny de la majoria i necessitava, després del pacte amb Podem, el recolzament del PNB, ERC i el PDECat. Però els dos grups secessionistes ja han decidit que per principi –perquè Sánchez no ha impedit que la fiscalia mantingués la seva acusació contra els presos acusats de rebel·lió– ni s’asseuran a negociar els Pressupostos. Impossible, doncs, votar-los.

L’independentisme opta així per prioritzar sobre altres coses –despesa social i inversions a Catalunya incloses– el seu rebuig total de l’acusació de rebel·lió. No és una actitud fàcil d’entendre, i difereix a més de la separació del binomi presos-pressupostos que defensava fa pocs dies Jordi Sànchez, però sembla que no variarà. En això ERC és més intransigent que Sànchez, que era el segon de la llista de Puigdemont. Curiós.

El punt comú als tres governs és la seva incapacitat –per diferents motius– per aconseguir pactes estables. La conseqüència és que els ciutadans sortiran perjudicats perquè les tres administracions disposaran de menys recursos. A més, governar amb Pressupostos prorrogats dona una imatge negativa d’ingovernabilitat i poca estabilitat. L’inversor -estranger o autòcton- tendirà a pensar que un territori que no és capaç d’aprovar els seus comptes, per partidisme o sectarisme, ofereix poca confiança per a nous projectes. Les pròrrogues seran doncs negatives, no només perquè disminueixen els recursos disponibles, sinó també perquè danyen la confiança.

Ni Espanya, ni Catalunya, ni Barcelona moriran per la pròrroga, però es veuran afectades negativament al disminuir la capacitat operativa dels governs i quedar tocada la seva imatge pública. Prorrogar és un mal negoci.