¿Derrotistes?

De tant en tant, ens arriben veus pessimistes. Rectifico: realistes. Per un costat, funciona la sonsònia dels qui pretenen fer-nos creure que el català és una llengua dominant que s’imposa a les escoles en detriment del castellà, que viu en precari a les aules. De l’altra, la reflexió de persones com Carme Junyent, reconeguda lingüista, professora de la UB, per a qui "ja està tot perdut". Observadora tenaç de l’evolució de la llengua, sap que el bilingüisme és, a la llarga, una sentència de mort.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

"D’una banda", diu en una entrevista a Vilaweb, "la gent jove parla menys català que els seus pares; i d’una altra, la gent gran parla menys català del que parlaven quan eren joves". És, per a ella, "el procés canònic de mort de la llengua". Dir-ho és ser derrotista (¿ho és?), però ella, i uns quants més, pensem que som una de les poques comunitats lingüístiques conscients del deteriorament i de la imminència de la desaparició un temps abans que es produeixi. És l’únic aspecte positiu d’aquest drama. Junyent critica que "ningú no té el valor de dir que la immersió ha fracassat" i que tot plegat es maquilla amb dades burocràtiques que s'enfonsen quan analitzem l’ús real de la llengua a espais com la secundària.

Tot plegat ha funcionat com un desig que, a força de formular-lo, semblava que es feia real. I no ho és. Es tracta d’una entelèquia que, a sobre, alguns volen fer passar com una intolerable imposició.