El pròxim 'Cent anys de solitud'

La mateixa nit en què es va decidir el premi Planeta d’aquest any, el cultíssim i adorable Sánchez Dragó va declarar que a l’acabar el llibre de la seva filla, que havia quedat finalista, havia tingut la mateixa sensació que a l’acabar 'Cent anys de solitud’.

Vaig atribuir el comentari a l’amor de pare (malgrat que uns dies més tard Dragó escrigués un article reafirmant la seva opinió i assegurant que el seu judici era absolutament objectiu). Jo també estic convençuda que tinc dos genis a casa, crec que el meu fill gran guanyarà sens dubte algun premi Nobel de ciència i que el petit, a més de ballar tan bé com Childish Gambino, podrà optar a ser el pròxim Marlon Brando, a dirigir el país (tot i que això avui dia potser no signifiqui gaire res) o a ser el millor advocat del món.

Vaig recordar l’educació tan diferent que vaig rebre jo, els escassíssims afalacs, l’amor rocós i profund que gairebé mai s’expressava en veu alta, l’obligació d’estar sempre a l’altura i de no estar-ho mai del tot. Una part important de tot el que he fet i de tot el que faig és perquè els meus pares i els meus avis no es regirin a les seves tombes pensant que soc un desastre, una beneita i una fluixa, i perquè els meus fills, quan sigui jo la que sigui a la tomba, no em recordin d’aquesta manera.

Dir d’un llibre, que a més ha escrit la teva filla, que és tan bo com ‘Cent anys de solitud’, és el mateix que dir que és un bunyol o que no dir res.

Segur que algú tornarà, algun dia, a escriure una cosa tan genial, meravellosa, revolucionària, commovedora i fundacional com ‘Cent anys de solitud’, però no serà en aquest segle i no ho veuran els nostres ulls. I tots els que escrivim, tret que estiguem cecs i que siguem uns il·lusos o uns ignorants, ho sabem i escrivim amb aquest pes sobre l’esquena, amb aquest impuls també. Tot el que un escriu, tot, ja ha sigut escrit abans.

Mai he entès l’enveja entre artistes (ni tampoc per la gent més bonica, més talentosa o més afortunada que un mateix), un es postra davant de la grandesa i, si és tan exagerat com jo, agraeix al cel haver viscut en la mateixa època i haver respirat el mateix aire que García Márquez, Ingmar Bergman o Pina Bausch. Vaig sentir la mort d’aquestes persones no com la pèrdua d’un ésser estimat i adorat sinó com l’extinció d’un animal únic, bonic i irrepetible.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els miracles no passen tan sovint, hi ha una línia recta que uneixla ‘Ilíada’ amb la Bíblia, amb Shakespeare, amb Cervantes, amb Marcel Proust, jo crec que no són més de 10 obres en total, i potser l’última, almenys de moment, sigui ‘Cent anys de solitud’. Fins que un dels meus fills es posi a escriure, és clar.