22 set 2020

Anar al contingut

Dues mirades

La dansa tribal que va obrir el Consell per la República només ens porta cap al precipici del ridícul, el pecat més greu de tots, com deia Tarradellas

Convé que fem totes les prèvies necessàries. Vivim en una situació d’anormalitat que impregna tots els actes cívics i polítics. En aquest país, hi ha gent que és a la presó injustament i demà mateix coneixerem les acusacions a què hauran de fer front i que afectaran els dies que han de venir. En aquest país, una majoria dels ciutadans, extensa, en el temps, i intensa, en la quantitat, consideren que és necessari un referèndum, una consulta, que pregunti sobre l’articulació (o no) de Catalunya amb Espanya.

Dit això, parlem del Consell per la República. No ha sigut "de" la República perquè potser algú ha posat una mica de seny i ha vist que tal cosa ara com ara no existeix. Del que es tracta, amb aquest consell, una entitat privada regida per la legislació belga, és d’"avançar cap a la república", és a dir, procurar que es compleixi un desig que encara no ha sigut satisfet. ¿De quina manera? ¿Fent un cens d’acòlits? ¿Començant amb una dansa tribal que només ens porta cap al precipici del ridícul, el pecat més greu de tots, com deia Tarradellas?

La "suspensió de la incredulitat", definida fa 200 anys pel poeta anglès Samuel Taylor Coleridge, consisteix en la voluntat expressa del lector d’entendre el que llegeix com una mentida, fent omissió de la seva capacitat de jutjar-la com a real o com a certa, per poder disfrutar com cal de la lectura, de l’univers fictici. Potser haurem de repassar els clàssics.