21 set 2020

Anar al contingut

Model lingüístic i política

¿Per què acusen Bargalló de traïdor?

¿Per què acusen Bargalló de traïdor?

Albert Sáez

La mediocritat quan pren el comandament, corre a denunciar com a dissident qui fa olor de ser més intel·ligent

L’enrenou causat pel document  presentat pel conseller  Josep Bargalló sobre el model lingüístic a les escoles de Catalunya és simptomàtic del moment que viu aquest país i el seu sistema polític. Una lectura esbiaixada del text va desfermar la ira dels bots independentistes incapaços de detectar la complexitat de qualsevol posicionament i disposats a denunciar traïdors a qualsevol cantonada. És el que té la mediocritat quan pren el comandament, corre a denunciar com a dissident qui fa olor de ser més intel·ligent. Va ser una tempesta que va acabar en un vas d’aigua amb Quim Torra i Josep Costa perdonant la vida al conseller a les xarxes al més pur estil dels goril·les sicilians. El nucli dur del Govern actual és, obertament, seguidor de les tesis del manifest Koiné. De fet, és la seva translació política. La dinàmica política del Nosaltres, sols és plenament coherent amb aquesta visió vuitcentista del monolingüisme només vigent avui en uns quants països del món, entre ells Espanya. És curiós que els que se’n volen anar d’un Estat s’esforcin tant a construir-ne un altre d’idèntic al que pretenen abandonar.

Una proposta amb molt de sentit comú

La lectura pausada del document de Bargalló revela que té molt sentit comú, per tots els costats. Però alguns no suporten que la realitat els espatlli un tuit amb molt ressò, que és la millor manera d’arribar a dirigent o a diputat de la naixent Crida de Puigdemont. Dir que l’escola ha de ser en català no passa de ser entre una obvietat i una inconcreció. El document parteix de la base que la llengua és un element nuclear de tot sistema educatiu. Recorda que a Catalunya hi ha més de dues llengües primeres –el que abans dèiem ‘materna’– i que l’escola ha d’encaixar aquesta complexitat per donar compliment a la legalitat vigent que estableix que, a l’acabar l’educació obligatòria, tots els alumnes han de dominar l’ús oral i escrit de les dues llengües oficials, no sempre coincidents amb les primeres. El document proposa, a més, que es coneguin una o dues llengües més, inclòs l’ús acadèmic de les que porten els alumnes de casa però que no són oficials. Una proposta inclusiva com inclusiva va ser en el seu moment la immersió lingüística que va evitar la segregació de Catalunya en dues comunitats, cosa que admeten els que ara denuncien la fractura de la societat pel debat independentista. No es podria fracturar el que no hagués estat unit. 

Imaginar avui éssers monolingües en l’era de la globalització i de la cultura digital és tan absurd com la pretensió secular de què a Espanya només es parlés castellà

La Catalunya d’avui no és la de 1983 quan es va posar en marxa la immersió lingüística. Ni la de la Segona República en la qual viuen mentalment Torra i Costa. Per això, com diu el document, la immersió és un instrument –no l’únic– per aconseguir que els xavals acabin coneixent tres o quatre llengües a l’acabar l’escola. La centralitat de la proposta és el denominat projecte lingüístic de centre que ha de permetre als equips docents dissenyar les millors estratègies en cada entorn per aconseguir els objectius comuns a tot el sistema. Un apoderament dels professors que hauria de ser del grat de tots aquests republicans de nou encuny que poblen el Parlament i el tuiter català, tan partidaris dels referèndums i de la participació de la base. Són els mestres qui millor coneixen la realitat de l’entorn social de les seves escoles. La llei els ha de marcar uns objectius i la conselleria donar-los els millors instruments, però són ells els que finalment han de construir i aplicar el seu propi projecte. Anar contra això, sigui des de la visió monolingüe catalana o castellana, és en tota circumstància un error.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Una part de l’independentisme ha entrat en una fase estrambòtica. Són rupturistes en els gestos i tremendament conservadors en els arguments. Imaginar avui éssers monolingües en l’era de la globalització i de la cultura digital és tan absurd com la pretensió que va tenir durant un parell de segles l’Estat espanyol de què a Espanya només es parlés castellà. El més trist del cas és amb aquesta versió de l’independentisme no hi ha ni tan sols possibilitat de debatre-hi. Un tuit de condemna i un tuit de perdonavides és el màxim que saben fer la gent de Torra i Costa. Les institucions catalanes mai van tenir al capdavant a gent d’un nivell tan baix. Acusar Bargalló de traïdor només pot entendre’s pels nervis que està provocant en aquest sector l’escàs entusiasme que aixequen en les bases independentistes les seves últimes iniciatives: la Crida segueix embussada en 40.000 seguidors i les primàries que promouen per a les municipals no passen dels 25.000 inscrits. Sembla mentida que sent tan pocs aprofitin qualsevol ocasió, ara la llengua, per ser menys.