Anar al contingut

Peccata minuta

Subtítols

JUAN LUIS ROD

Subtítols

Joan Ollé

Al despertar del meu malson, amb un drap humit al front, el meu metge, més dolç que mai, em va etzibar: «No són gegants, Joan, només molins»

Fa temps em vaig trobar francament malament: mal de cap, a les articulacions, falta de gana i concentració, marejos, vòmits... i, en conseqüència, vaig demanar hora al meu amic de capçalera, el gran doctor Gaspar. Ja al seu consultori, li vaig relatar detalladament tots els meus símptomes, que ell va escoltar amb atenció. Al final del meu monòleg, Oriol va desencaputxar el seu Montblanc i sobre una recepta en blanc va escriure: “Matricular-se urgentment al Club Natació Barcelona”. I després, per celebrar que érem vius, ens en vam anar a dinar, abusant d’alguns nutrients que el seu metge li tenia mig vetats a ell i ell a mi. No, no em vaig apuntar al CNB, però sí a un gimnàs a prop de casa al que mai vaig acudir, perquè, com és sabut, amb només pagar la mensualitat ja és com fer dues hores diàries de màquines i mitja de sauna.

Fa mesos que em torna a passar el mateix, però –per dir-lo ràpid i malament–, ara és més mental que físic; i en vista de la impossibilitat de donar-li la tabarra a Oriol, que fa dos anys va decidir tocar el dos a l’altre barri, m’he encomanat a la saviesa psiquiàtrica del meu també amic i mestre en ànimes T. B. No en un divan, però sí en una tova butaca, vaig començar a balbotejar: “Veig subtítols, doctor, per tot arreu, subtítols...” T. B. em va demanar més concreció i, després d’un notable esforç de suor i síntesi, vaig prosseguir: “Sí, subtítols, subtítols que m’acusen, em reprenen, m’avergonyeixen, em diuen que no estic a l’altura, que no soc un bon ciutadà... i m’impel·leixen a sortir al carrer... a obeir fins a les últimes conseqüències un mandat popular inapel·lable... i el pitjor és que tots i totes estan d’acord entre ells i elles... i jo em sento sol, sol, molt sol, i tinc por, pànic, ¡de ser una panerola!

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En vista del meu creixent desassossec i contra tota norma sanitària, el bon doctor em va convidar a encendre un ‘piti’, i després d’un dens silenci, des del seu balsàmic bigoti, em va demanar: “I això, amic meu, ¿on i quan t’acostuma a passar?”. I va ser llavors quan, endevinant també subtítols en el fum del tabac i el bigoti, va començar el deliri: “¡Tot es mou!”... “¡República!”...“¡Preguntes!... ¡FAQS!... ¡Freqüents!... ¡FAQS!”... “¡Brussel.les!”... “¡Poble català!”... “¡Més 3/24!...” “¡Sanchis!”... “¡Carrer!!!”

Al despertar del meu malson, amb un drap humit al front, el meu metge, més dolç que mai, em va etzibar: “No són gegants, Joan, només molins; no són subtítols distòpics, només tuits que envien els teus conciutadans a alguns programes televisius”. Marejadíssim, vaig respondre: “¿I per què, Toni, sent només la meitat, sembla que siguin tots?” T. B. va treure la mateixa recepta en blanc que O. G. alguns anys enrere i va anotar: “Trucar a l’antenista i que et desintonitzi TV-3.