09 jul 2020

Anar al contingut

IDEES

'No es serio este cementerio'

'No es serio este cementerio'

Miqui Otero

La primera vegada que vaig tastar el vi vaig tenir la mala sort que m’enfoquessin les càmeres. Tenia vuit anys. Sonava Mecano. No en un pub, sinó dins d’una església. Va ser, convé aclarir-ho, durant la meva primera comunió. 

Dies abans, el responsable de gravar en vídeo la litúrgia els havia dit als meus pares: "¡No li posaré Mecano de banda sonora mentre rep la primera hòstia! [rialles]". Però la vaig encaixar: en el VHS, que encara conservo, contrec el gest xarrupant de la copa mentre de fons sona No hay marcha en Nueva York. Ara soc ateu.

Sempre he afirmat que la vida de Mecano grup ha marcat la del país i no a la inversa

Mecano no els buscaves, sinó que te’ls trobaves. De petit els associava a la mort. Recordo a Jesús Hermida deixant anar un rotllo sobre que Dalí  encara no s’havia mort quan sonava la cançó sobre el pintor (la de la rima ‘marionetas-tetas’), i minuts després va anunciar en exclusiva la seva defunció. Ja està, han sigut ells, vaig pensar. I més endavant, vaig llegir com Leopoldo María Panero defensava, per dadaista, el vers "No hay marcha en Nueva York, y los jamones son de York". El desencant.

Des d’aleshores he afirmat que la vida del grup ha marcat la del país i no a la inversa. Frivolitat de pop innocent, ‘coca-cola para todos’ (en l’Espanya del cafè per a tothom) i vasos de plàstic (que per a molts acabarien sent de metadona) durant els primers 80. I després balades Larousse, de les que t’expliquen qui és Dalí o el dalai-lama.

Per a mi, els megalòmans temptejos en l’òpera de José María Cano representen aquesta classe treballadora (la meva) que va comprar molts televisors pesants, mentre tenia la idea que era de classe mitjana alta, i la imatge de Nacho Cano enfilant-se a amplificadors i volant amb arnesos sobre l’escenari em recorda poderosament el boom de la construcció (cocaïna per a tothom). Mecano van estar en el desmesurat homenatge a Miguel Ángel Blanco (gent del PP picant de mans davant d’un Nacho convertit en Chimo), fins a la reivindicació postmoderna pre-15M, el finançament de la seva tornada mitjançant el BBVA o ara, la reacció a la relectura de clàssics, de Lolita a Quédate en Madrid, des de perspectives de gènere o de biaix lingüístic. I, per sota de cada episodi, la veritable divisa passada, present i futura de la nostra vida cultural, política i de la nostra vida, a seques: “No es serio este cementerio”.

Temes: Mecano