Anar al contingut

Final de carrera

L'adeu de Tricicle

JOAN CORTADELLAS

L'adeu de Tricicle

Carles Sans

Costa acomiadar-se quan creus que encara et queda moltíssim públic per divertir. Però el cansament, els viatges, les interminables hores d'espera a què arribi l'hora de la funció, han anat pesant cada vegada més

Sempre m’he imposat a mi mateix una regla a l’hora d’escriure aquesta columna: no parlar del meu treball. En això he sigut molt primmirat perquè vull evitar que algú pensi que em valc d’aquesta columna per promocionar un assumpte del meu interès. Així ho he fet sempre fins avui, que de sobte em veig amb motius suficients, amb l’estrena de 'HITS’, d’escriure sobre Tricicle. I és que se’ns ha ocorregut, ara que voregem els 40 anys de treball ininterromput, la bona o mala idead’acabar la nostra carrera professional com a companyia.

Al final d’aquesta gira despertarem d’un meravellós somni que va començar en un petit cafè teatre de Barcelona i que acabarà omplint els teatres d’un públic agraït per tants anys de diversió compartida. En aquests dies, les funcions a Barcelona acaben amb l’immens regal d’un públic posat dret mentre ens ofereix un calorós i entranyable aplaudiment de comiat. Encara em resisteixo a escriure “última vegada”, però probablement així sigui per a la ciutat que ens va veure néixer i que tant ens ha donat durant aquests 40 anys de treball.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Les estrenes sempre suposen l’arrencada d’un projecte, un camí de futur, que paradoxalment aquesta vegada adquireix l’agredolç sabor d’un comiat, sense presses, això sí, sense data concloent, però un adeu que, per als qui tenim una certa propensió a la nostàlgia, fa certa tristesa. El bo de tot això és veure com 40 anys després de la nostra primera vegada ens acomiadem a teatre ple amb l’aplaudiment incondicional del públic. “No hi ha res millor”, em deia un amic, “que retirar-se quan encara s’està a dalt”. I potser té raó; no obstant, costa molt acomiadar-se quan creus que encara et queda moltíssim públic per divertir. Però el cansament, els viatges, les interminables hores d’espera a què arribi l’hora de la funció, han anat pesant cada vegada més.

Us donem les gràcies a tots aquells que alguna vegada heu rigut amb nosaltres. Us prometem que si algun dia ens penedim i volem tornar, sereu els primers en saber-ho.

Temes: Humor Teatre