La tribuna
La no moció del PP
Si es vol qualsevol acord per portar a terme una moció de censura instrumental, hi ha d’haver una feina prèvia de fontaneria entre els partits que no s’ha produït
No és cert que el PP vulgui una moció de censura. Malgrat repetir la lletania que vol fer caure Sánchez, i apel·lar una i altra vegada als aliats de la investidura perquè ajudin a la caiguda, és una falsedat més de l’espectacle d’enganys en què s’ha convertit la política espanyola.
És indiscutible que la gran manipulació la protagonitza Pedro Sánchez, que s’erigeix com un messies omnipotent, situat per damunt de les misèries que l’envolten i alliberat de qualsevol bri de responsabilitat. Des d’aquesta talaia immaculada es presenta com un salvador d’Espanya, del seu partit, de l’esquerra i, fins i tot, del món mundial. Les seves declaracions davant les joventuts socialistes han estat un exercici monumental de cinisme. "Mentre l'oposició falsària continua maniobrant, nosaltres continuem governant", ha assegurat sense despentinar-se. Governant el què, com, amb qui? No pot avançar cap projecte, no té pressupostos ni majoria garantida, està al mig d’un fangar pestilent, el seu líder espiritual està en la diana penal, i ha perpetrat un greu dany a la posició internacional espanyola. En aquestes circumstàncies, no serveixen dreceres, ni paciències bíbliques, ni el victimisme del perseguit, no serveix cap dels paranys que poden sorgir del barret màgic de la propaganda, perquè en democràcia només hi ha una sortida decent quan tot està degradant-se: plegar. Al capdavall, de la mateixa manera que cap president d’un consell d’administració es manté al poder si tot es desmunta, menys hauria de fer-ho qui presideix el govern d’un estat. Contràriament al que la seva arrogància dicta, Sánchez no és un salvador, ni un messies, sinó un simple gestor de la res publica designat per la ciutadania, i a ella ha de retornar, quan s’enfonsa la credibilitat.
Emperò, si ell no plega, hauria de ser possible fer-lo plegar, i és aquí on el PP domina la partida, fa veure que la juga, però en realitat no l’està jugant. De què serveix anar fent crides a partits llunyans i confrontats amb el seu ideari polític, si no ha fet ni un sol gest per facilitar l’aproximació? Es cert que el PP ha votat amb el PNB i Junts en diverses ocasions, ateses les afinitats en algunes matèries socials i econòmiques. Però els acords puntuals no escurcen l’enorme llunyania en la qüestió territorial que els populars tenen amb els partits nacionalistes. Agreujat, a més, pel paper criminalitzador molt actiu amb l’independentisme que ha tingut els darrers anys. Vol dir això que no hi pot haver acords de mínims per a una moció instrumental, una vegada descartada la de censura? No. Vol dir que si es vol qualsevol acord d’aquesta naturalesa, hi ha d’haver un treball previ de fontaneria entre els partits que no s’ha produït. Ningú no arriba a acords transcendentals, des de posicions abismals, si no hi ha hagut un procés gradual d’aproximació. És l’exemple del Pacte del Majèstic entre dos líders, Aznar i Pujol, que estaven a les antípodes, però que varen saber fer les passes necessàries per a signar un gran acord. Unes passes que no s’han produït mai en el moment actual, malgrat que hauria estat intel·ligent per al PP reforçar aliances alternatives a l’abraçada de l’os de Vox. Però no és el cas. L’única cosa que ha fet Feijóo ha estat seure davant la seva tenda per veure com passava el cadàver del seu enemic. Laisser passer, convençut que no li cal fer res perquè el temps li juga a favor. El problema és que el cadàver continua viu, i davant el neguit dels votants, ha de fer veure que pren decisions, sense prendre-les realment. No gosa fer la moció de censura perquè no té els vots. Emperò, i què importa? Fins i tot perdent-la, seria un gest de valentia política, condició que no abunda en el seu lideratge. I si no gosa fer la moció de censura, menys gosa plantejar seriosament la moció instrumental, perquè això implicaria aproximacions, diàlegs i negociacions que serien incòmodes davant la pressió de Vox als seus votants. Feijóo insta a Junts i a PNB des dels micròfons amb aires de retret, però durant tots aquests mesos no ha aixecat els telèfons perquè l’ull de Sauron el vigila des de Mordor. Atrapat entre la seva por a fer el gest en solitari, i la seva incapacitat d’aproximar posicions amb els nacionalistes, Feijóo acaba fent de hàmster: es mou sense anar enlloc.
