Els valors republicans

La política declarativa ho aguanta tot. Aquest és el cas de la Transició. Tendim a valorar-la en clau maniquea, en blanc i negre. Uns parlen de ‘règim del 78’. D’altres l’enalteixen sobre manera. Uns i altres obliden la gamma de grisos que la va crear. És un fet, no obstant, que Espanya ha viscut des d’aleshores el seu període de més llibertat i progrés. Ara, 40 anys després, es qüestiona l’article 1.3 de la Constitució: “La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària”. És veritat que les constitucions, a diferència dels iogurts, no tenen data de caducitat, però també ho és que aquells que es neguen a obrir el meló de la reforma corren el risc que se’ls podreixi a les mans.

Faig aquestes reflexions arran de l’aprovació de la moció d’En Comú Podem en la qual el Parlament “aposta per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia”. És política declarativa, però va tacar el pacte pressupostari subscrit hores abans per Pablo Iglesias i Pedro Sánchez. La reforma del Títol preliminar de la Constitució no només desborda les competències catalanes, sinó que exigeix àmplies majories espanyoles: dos terços del Congrés i del Senat, dissolució de les Corts, ratificació del text i referèndum. Es tracta, amb tot, d’una tasca que tard o d’hora caldrà abordar.

Mentrestant, hi ha un punt de la resolució que grinyola: “El Parlament reafirma el seu compromís amb els valors republicans”. Aquests valors són, precisament, els que va introduir a Espanya la Constitució de 1978. Philippe Nourry, periodista i hispanista francès, va escriure un llibre titulat ‘Juan Carlos I, un rey para los republicanos’ (Planeta, 2004). L’obra presentava la monarquia parlamentària com a factor de reconciliació i garant dels valors republicans, és a dir, dels principis que neixen de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

També des de la política, la França republicana va reconèixer el paper de la Transició espanyola. Joan Carles I va ser hoste d’honor de l’Assemblea Nacional –el sancta sanctorum de la República– el 7 d’octubre de 1993. Aquell fet només tenia un precedent: la intervenció del president nord-americà Woodrow Wilson a la fi de la Primera Guerra Mundial. Philippe Séguin –un gaullista social i jacobí– no va escatimar elogis a un rei que, segons el seu parer, encarnava “un model de democràcia jove i brillant”,i a una Espanya que “sorprèn el món”. Joan Carles I, en el seu discurs en francès, va dir que trobava en la Declaració dels Drets de l’Home “una font permanent d’inspiració”. “Des de la unitat que simbolitza la monarquia que encarno, Espanya ha retrobat i aprofundit la riquesa de la seva diversitat, el pluralisme de les cultures nacionals [sic] que constitueixen la seva identitat històrica”, va afegir.

Tot això és aigua passada. El que llavors es va fer no és excusa per no fer els deures que ara tenim pendents. Però de la mateixa manera que es pot denigrar el règim del 78, es pot recordar que des de França era vist com a portador dels valors republicans que ara s’invoquen.