El camí a seguir

Recentment, m’han preguntat si la situació entre Catalunya i Espanya és excepcional. Si bé les causes o objectius dels actors no tenen res d’excepcional, sí que ho són les accions que hi ha hagut fins ara. Tots els conflictes nacionals tenen una d’aquestes causes: la llibertat (o manca d’aquesta), la identitat, un canvi en l’statu quo o la supervivència. En el cas català es defensa que es persegueix un canvi en l’statu quo i, de manera menys majoritària, la llibertat o la identitat, així que entra dins de les causes habituals. Ara bé, que aquesta lluita política sigui dins d’un Estat democràtic, que s’arribi a desafiar de manera democràtica els límits d’aquest Estat i del seu control i que aquest respongui de la manera que ho ha fet sí que és més excepcional.

Per desencallar la situació, i intentar sortir d’aquesta excepcionalitat aprenent d’altres casos, hi ha tres escenaris possibles. D’una banda, l’Estat pot continuar insistint que el suflé independentista baixarà i esperar que ho faci mentre, de manera deslleial, utilitza mecanismes econòmics, mediàtics, socials i jurídics per danyar l’adversari obviant el profund mal que es fa en la societat al fer-ho. Aquesta via podria donar resultats visibles a curt o mitjà termini, però estaria creant una violència cultural i estructural que en algun moment acabaria explotant i encara seria més difícil de curar. De la mateixa manera, si l’independentisme insisteix en la via unilateral, ha de ser conscient del cost que això tindria i de si el seu recolzament social és suficient per afrontar-ho, perquè la violència a què se sotmetria els ciutadans (econòmica, judicial, social) crearia ferides profundes.

La segona opció és pretendre una solució dins del marc propi. Per a l’Estat, una solució autonomista que passi només per renegociar els termes d’aquesta autonomia. Per a l’independentisme, una independència absoluta amb un referèndum automàtic, binari i vinculant votat només pels catalans. Les dues opcions, tot i que legítimes, semblen totalment improbables a curt termini i només posposen el conflicte.

Una solució real

La tercera possibilitat passa per buscar una solució real. Per arribar-hi fa falta generositat i pensar que aquesta opció potser no és l’òptima per als propis, però sí que és la més factible. I també la que danya menys el contrari. En aquesta via, es començaria a discutir el detall de les solucions. ¿S’han de fer diverses voltes de votacions començant per decidir si Catalunya ha de poder escollir el seu futur polític de manera autònoma? ¿Quins han de ser els percentatges? ¿Pot marcar-se un calendari de passos a seguir? Aquesta via requereix líders valents que s’atreveixin a decebre els seus suports, a ser considerats com a traïdors ara mateix, però a ser entesos com a mediadors en el futur. A demostrar visió i responsabilitat, com s’ha fet en altres casos. A provar, en definitiva, que el nostre cas és menys excepcional a nivell internacional del que l’independentisme vol creure, però més excepcional a nivell europeu del que l’Estat vol acceptar.