Caballé i els nans

Hem viscut un enorme exercici de nostàlgia entorn de la mort de la meravellosa Montserrat Caballé. Un gran esdeveniment social també, tots els funerals importants ho són, i l’ocasió per als nostres polítics –que no es pot dir que siguin les persones més cultes del món–d’arribar amb cares compungides a l’esdeveniment.

En alguns moments l’escena em recordava el final de 'Blancaneu', quan els set nans desolats envolten el seu fèretre abans de l’arribada del príncep; però necessitem gegants. Tot i que la presència de tantíssims representants públics no és estranya, ja que Montserrat Caballé era una rara avis per a ells: una artista extraordinària que no s’havia situat en cap bàndol de la qüestió nacionalista, que ni tan sols havia dit “m’importa un rave, deixeu-nos en pau”, que és el que últimament tenim ganes de dir molts catalans.

A mi potser m’hauria agradat més un altre tipus d’homenatge. Recordo l’emoció a l’arribar un capvespre a Nova York i veure l’Empire State il·luminat de blau, el color dels ulls de Frank Sinatra (segurament el millor cantant de tots els temps junt amb Elvis Presley), que acabava de morir. Hauria sigut bonic que, per exemple, durant dos dies, al metro de Barcelona només haguessin sonat àries i cançons interpretades per Montserrat Caballé.

He recordat, arran de la seva mort, l’onada de felicitat que va envair la ciutat quan ens van atorgar els Jocs Olímpics del 92. Jo era a classe, la notícia va córrer com la pólvora (no sé com, en aquell temps no hi havia mòbils i mai se’ns hauria passat pel cap portar una ràdio a classe, al Liceu Francès d’aquella època no era recomanable fer gaires tonteries, només es reconeixia el talent i l’obediència, per aquest ordre) i tots ens vam posar a cridar i a llançar papers per la finestra sense que, per una vegada, ens castiguessin.

També he recordat la Caballé al costat de Freddie Mercury cantant 'Barcelona' acompanyats d’un enorme cor davant de les fonts de Montjuic. I la sensació que érem afortunadíssims per viure en una petita i bonica ciutat a la vora del Mediterrani, pacífica i creativa, burgesa i canalla, assolellada, una mica mandrosa i lànguida.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Crec que no m’encega la nostàlgia, aquest territori tan perillós per a un escriptor (i per a qualsevol), un terreny falsament fèrtil i generós que dona uns fruits que solen resultar insípids, adotzenats i excessivament dolços. Cal ser cruel amb el seu passat, enfrontar-s’hi espases en alt.  

Crec que amb Montserrat Caballé s’ha enterrat també una certa idea de la ciutat. En un època llunyana, ens va agradar ser de Barcelona. Ara només ens agrada viure aquí. No sé si algun polític serà capaç de posar remei a això.