Càrrecs públics a examen
Poderosos i agressius
Hi ha un patró que es repeteix, i és que, quan se'ls examina i se'ls posa en dubte, molts polítics i responsables públics escullen l'agressivitat, l'arrogància, la indignació i el menyspreu
zentauroepp45367365 retired justice anthony m kennedy right administers the j181007171541 /
Dissabte Brett Kavanaugh va accedir al càrrec vitalici de jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units. Malgrat les acusacions d’intent de violació, malgrat els milers de manifestants que ho rebutjaven, el candidat ultraconservador de Trump va aconseguir el recolzament dels republicans i, fins i tot, d’algun demòcrata. És curiós, per cert, que sapiguem més detalls de les intrigues per elegir els jutges dels Estats Units que als d’Espanya, i potser per això la temptació és creure que les decisions que prendrà Kavanaugh en el futur ens afectaran més –a nivell global– que les que pugui prendre un magistrat del Suprem espanyol, com per exemple Pablo Llarena. En tot cas, malgrat les diferències evidents entre les variades democràcies del món, és cert que sovint els seus representants actuen de manera molt similar...
Prenguem l’interrogatori del comitè judicial sobre els suposats delictes sexuals de Kavanaugh, per exemple. El jutge va respondre cridant, amb ràbia i indignació, acusant la família Clinton d’estar darrere de tot: és a dir, va atacar en lloc de defensar-se. Sens dubte es tractava d’una estratègia, i les imatges em van recordar alguns casos que hem vist de prop. Per exemple, la compareixença de Jordi Pujol al Parlament, el 2014, davant la comissió que investigava el frau fiscal, i el seu discurs en el qual es va dedicar a renyar mig país. O la tornada de José María Aznar al Congrés, fa uns dies, per respondre sobre el finançament il·legal del PP: tota una exhibició de ressentiment, vanitat i bilis. O la displicència de Mariano Rajoy respecte a la mateixa comissió. O la prepotència de Rodrigo Rato quan el van interrogar sobre les caixes al Parlament...
Hi ha un patró que es repeteix, i és que, quan se’ls examina i se’ls posa en dubte, molts polítics i càrrecs públics escullen l’agressivitat, l’arrogància, la indignació i el menyspreu. Com si cridar més fort els donés la raó, o com si escenificant el poder –l’abús de poder– aconseguissin fer passar per carisma el que sovint només és misèria moral. Compadeixo les seves famílies.
