Anar al contingut

CONVOCATÒRIA DE 'LA ROJA'

Alcácer i la segona llista

FRIEDEMANN VOGEL

Alcácer i la segona llista

Axel Torres

El davanter ha renascut en un mes a Dortmund i mereix aquesta segona oportunitat a la selecció

Luis Enrique, ho he de confessar, m’agrada i em diverteix. Com a entrenador reuneix una sèrie de virtuts que m’atrauen molt: vol atacar, és intens, és agosarat en les seves apostes personals i innova amb sistemes i amb posicions que els seus futbolistes no havien ocupat abans. És apassionat i connecta amb aquest animal que portem dins els aficionats quan veiem el nostre equip. I la seva personalitat, tan criticada, sempre m'arrenca un somriure.

Dit tot això, la no inclusió de Jordi Alba després d’exhibicions com la de Wembley resulta difícil de comprendre, fins i tot assumint que entre tots va passar alguna cosa i que un entrenador ha de valorar també les qüestions ambientals i grupals. Tot i que Marcos Alonso i Gayà  són bons laterals esquerres –no es pot dir que el lloc no estigui ben cobert–, la sensació és que Espanya renuncia al millor. Però no volia estendre’m molt sobre aquest tema. M’interessen les dues grans sorpreses de la llista: Alcácer i Jonny. Una m’agrada molt i l’altra m’ha deixat descol·locat.

Fitxatge esperançador

Sempre vaig considerar Paco Alcácer com el gran especialista del futbol espanyol en tot allò que requereix un sol toc en l’àrea rival o als seus voltants –perquè, contràriament al que diu el tòpic, no és només un rematador; és també molt enginyós per assistir a un company quan es tracta de pensar i executar ràpidament en una zona propera a la porteria. El seu ostracisme a Barcelona amenaçava de llançar per la borda una carrera prometedora. No fa tant era el nou titular de la selecció i a ningú li semblava una bogeria que ho fos. S’ho mereixia, de fet, per molt que ara aquesta afirmació sembli una broma.

El fitxatge pel Dortmund ens va omplir d’esperança als que sempre hi vam creure. Perquè el context era perfecte: s’allunyava del focus mediàtic espanyol, en el qual se’l començava a veure com un suplent a qui li anava gran el primeríssim nivell i arribava a un equip que es caracteritza pel seu dinamisme a l’hora de generar oportunitats. I on no hi havia competència. No és que Alcácer necessiti no tenir rival, però després de dos anys a l’ombra de Messi Suárez tenir una bona arrencada i disfrutar de continuïtat des del primer dia era una cosa idònia per recuperar el nivell. I ho ha aconseguit en menys d’un mes.

Llacunes tàctiques

Això de Jonny és una altra història. Per reemplaçar Sergi Roberto i CarvajalLuis Enrique ha cridat a un lateral dret que en els últims anys –fins i tot ara al Wolverhampton- ho està jugant gairebé tot a la banda esquerra. Sorprèn especialment perquè aposta per un perfil de defensor que va millor cap a dalt que cap enrere. Que destaca per la seva potència i per això contribueix quan creua la medul·lar.

És a dir: una cosa que li podrien aportar també BellerínOdriozola De Marcos, que generen encara més desequilibri en atac i que si tenen alguna llacuna és en posicionament tàctic. Com ell. Potser el motiu de la seva inclusió sigui semblant al de l’exclusió d’Alba  però al revés: el coneix, va treballar amb ell i li dona bones sensacions.