El sobiranisme, un any després

El Govern de Pedro Sánchez viu assetjat. Lesclavegueres de l’Estat, els mitjans que se n’alimenten, les xarxes en què la porqueria borbolleja i la ferocitat depredadora de l’oposició no semblen tenir límit. No hi ha ni hi haurà descans. Tant és així que bé pot ser que, quan aquestes línies vegin la llum, un altreescàndolhagi colpejat ja els trontollosos murs de l’Executiu.

Mentrestant, Catalunya recorda l’1-O, un dia històric i una granvictòria de l’independentisme, malgrat laviolència policiali larepressió judicial. Ha passat un any des que gairebé 2,3 milions de ciutadans van aconseguir votar en una reivindicació de dues coses molt rellevants: el dret de Catalunya a decidir el seu futur i una determinada manera d’entendre la democràcia.

Aprofitar el 21-D

Moltes coses ha viscut el sobiranisme des d’aleshores, dolentes majoritàriament, amb dues excepcions transcendentals: el 21-D i la moció de censura contra Mariano Rajoy.

Les eleccions catalanes de desembre van ser convocades pelPPinstrumentalitzant l’article 155. Estaven dissenyadesperquè l’independentisme fos derrotati escombrat del Govern. Però l’independentisme va aconseguir imposar-se.

Al juny, gairebé mig any després, els sobiranistes van saber aprofitar l’ocasió i van contribuir decisivament a tombar el PP. Sánchez i el seu Executiu passaven a dependre, entre d’altres, del recolzament d’ERCi elPDECat. La carrera política de Rajoy –pràcticament tota una vida– acabava abruptament.

Tot i així, l’independentisme no s’ha refet del terrible any transcorregut. Els problemes i debilitats són nombrosos. Els seuslíders civils i políticshan sigut, sinó del tot, sí en gran partneutralitzats(per la presó o per trobar-se a l’estranger). L’egoisme partidista i la desunió no s’han extingit. El presidentQuim Torracontinua sotmetent-seal que dicta Carles Puigdemont. Entre lesbases sobiranistes, el moviment civil més potent d’Europa, regnen lesdissonàncies i la confusió, i es palpa la sensació de buit.

Notícies relacionades

Puigdemont: "Les institucions europees no recolzen la causa catalana"

ERC i PDECat demanen incloure el referèndum en el debat constitucional

L’independentismeno està en el seu millor moment. Li cal temps. I aquest temps només el pot proporcionar Sánchez. Per això, li convé que el PSOE continuï governant i, si pot ser, depenent del conglomerat que el sosté. Dit d’una altra manera: el pitjor escenari per a l’independentisme seria una ràpida tornada al poder de l’avui oposició. Acampats a l’extrema dreta populista, elPPiCiutadanscontinuen alimentant el discurs de la repressió, l’escarment i l’odi cap al sobiranisme, al qual neguen el dret no només a ser escoltat, sinó pràcticament si més no a existir.

L’independentisme, un any després de l’1-O, té molt per fer. Restablir-se, repensar-se, reconstruir la seva cohesió interna. Tot això haurà de desembocar en unaestratègiaque, sense renunciar a res,ha de ser necessàriament pragmàtica, com sembla començar a entendrePuigdemont. El sobiranisme ha de ser pragmàtic no per amor al pragmatisme, sinó per continuar tenint opcions d’assolir els seus objectius (referèndum, independència). Per poder vèncer.