Si no penses com jo, menteixes

La veritat és un assumpte complex. En les albors de la Modernitat, Descartes va aconseguir imposar una visió simplista de l’assumpte. Va reduir la veritat al tangible, alcientíficament demostrable. De manera que la realitat tenia vida pròpia i els científics tenien a la seva mà decidir si les paraules o les idees es corresponien amb la realitat tal com era, veritat o mentida. La política i el periodisme han viscut dins d’aquest paradigma cartesià durant 200 anys. La dissidència va quedar relegada als cercles intel·lectuals, fonamentalment els acadèmics, i ha sigut liderada successivament per Nietzsche, la filosofia del llenguatge o la semiòtica. L’auge de la denominada autocomunicació de masses, que ha apoderat els ciutadans per participar en la publicació de notícies sense mitjancers visibles –una altra cosa són els algoritmes–, ha comportat que el problema de la veritat hagi sortit de les aules. La denominada postveritat i la seva connexió amb les fake news han posat els ciutadans davant del dilema de decidir sobre la veritat, no només en les seves opinions sinó també en els seus actes.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Les xarxes socials són actualment l’encarnació del mite de l’àgora grega. Com passa sempre que s’humanitzen els mites, tenen espais d’excel·lència i moments de lucidesa, però també racons foscos enfangats. Els ciutadans revestits del poder de l’opinió pública proven de promoure les seves idees i desactivar els qui no les comparteixen. En aquest context es crea una estranya sensació per la qual la veritat sembla que la té el que agrada més i no el que té la raó. Al contrari, al dissident, al’adversari ideològic se l’intenta expulsar i silenciar acusant-lo de mentider. De manera que avui no es debat per assolir majories o per verificar hipòtesis. Es debat directament per establir una veritat única i inalterable al més pur estil cartesià. El resum és que la mentida s’identifica directament amb el que diuen aquells que no pensen com un mateix.

Potser ha arribat el moment de recuperar Nietzcshe i els dissidents que en els últims dos segles han seguit la seva manera d’entendre el problema de la veritat. L’antropologia de la comunicació que han publicat Lluís Duch i Albert Chillón és una de les millors guies per recórrer aquest camí. “Nietzsche –acaben– afirma sense embuts que l’aparença i la il·lusió incumbeixen no només a l’art, sinó al mateix viure i als seus fruits, fets i realitats inclosos”. La realitat, doncs, no té una existència autònoma, sinó que neix de la mirada humana, per tant, d’un subjecte, sigui fabulador, científic o narrador. I si la realitat té aquesta naturalesa humana, el seu relat és, indefectiblement, el resultat de l’acció d’un individu, tamisada per la seva tradició cultural, per la seva llengua, pel seu temps històric, per la seva ideologia, per la seva formació i per la seva voluntat. Deixem, doncs, d’erigir-nos cadascun de nosaltres una vegada i una altra en semideus posseïdors d’una veritat difícilment compartible. Deixem d’acusar els nostres adversaris de mentir i posem-nos a veure la part de la seva veritat que podem compartir. No és un desig bonista, sinó un simple atac de realisme.