31 d’oct 2020

Anar al contingut

MIRADOR

Calamars en la seva tinta

JOSE LUIS ROCA

Calamars en la seva tinta

Carmen Juan

Ja tenim l’aperitiu del que serà aquest curs polític, eminentment electoral, vagin obrint boca. La setmana passada es van cuinar un munt de racions. Els calamars utilitzen la tinta com a estratègia d’evasió per desorientar el contrincant, un mètode que aplicat a la nostra política no dona com a resultat un plat ‘gurmet’ i embruta bastant.

Això de la tesi de Pedro Sánchez ha vingut per quedar-s’hi, i de poc servirà que hagi fet pública la tesi per concloure la polèmica, s’espremerà mentre hi hagi tinta. La mecànica difamatòria és molt semblant a la que va patir Obama amb el seu lloc de naixement. Els dubtes sobre si havia nascut a Kenya o els Estats Units van començar en les seves primàries contra Hillary i de foc amic van passar a munició dels seus adversaris polítics.

Tot i que va intentar aturar els dubtes publicant el seu certificat de naixement, la calúmnia va durar un lustre alimentada per Donald Trump, i tot i que l’actual inquilí de la Casa Blanca va acabar admetent que Obama va néixer a Hawaii, segur que encara queden “birthers” nord-americans convençuts d’haver tingut un president africà.

Sánchez podria haver après d’Obama  i haver publicat la seva tesi quan va començar a utilitzar-se com a munició a les primàries del PSOE, però imagino que ningú va pensar que els dubtes sobre el seu treball podrien assolir-lo sent president del Govern, després d’haver perdut una ministra del seu govern per un màster irregular i amb un líder en l’oposició pendent de ser imputat pel Suprem per un altre dubtós màster universitari.

La publicació de la tesi de Sánchez lluny d’apaivagar dubtes, les han estès fins a arribar a tots els que van tenir a veure amb el seu treball, la universitat en què va cursar i de passada a totes les altres. Aquesta tesi tindrà més usos mediàtics i polítics que una navalla suïssa. La tinta llançada per Albert Rivera en la seva enredaire jugada parlamentària és tan llardosa que fins i tot s’ha tacat a si mateix i ha hagut de purgar el seu currículum i puntualitzar la seva condició de doctorand.

Hem d’agrair als nostres polítics en la seva incansable tasca de desgast de l’adversari, que avui estiguem tots al cap del carrer del que és Viper, Turnitin i Plagscam, discutim sobre el tant per cent de coincidències en un text per decidir que hi ha plagi, distingim un TFM d’una tesi doctoral i hàgim entrat a Teseo i baixat el PDF de la tesi de Sánchez sobre ‘Innovacions de la diplomàcia econòmica espanyola’, alguns fins i tot s’hauran llegit les seves 342 pàgines  i es permetran fer comentaris de ‘cuñaos’.

El problema és que l’estratègia utilitzada per Rivera per “abatre” que diria la portaveu del Govern a Sánchez, no és una bomba de precisió làser que “no matarà iemenites”, és una bomba de dispersió d’ampli abast, que dispara contra Pablo Casado –tot i que ell vegi el seu “irrellevant”– i enfanga la universitat espanyola, pública i privada.

Només faltava que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, prolixa en experiències d’acord amb les seves declaracions, se sumés a l’aquelarre contra la universitat espanyola, denunciant públicament haver rebut ofertes per acabar "fàcilment" la seva carrera, fet del qual ha hagut de retractar-se i disculpar-se.

¿Per què hi ha tantes persones en posicions de lideratge i poder que proven de minar la confiança pública en les institucions, la universitat, la justícia, als mitjans de comunicació, en tot allò que conforma el nostre sistema polític i de valors? ¿De veritat creiem que com pitjor, millor? Com diu irònicament Eduardo Mendoza al seu últim llibre ‘El Rey recibe’, “la democràcia, si veritablement representa la voluntat de la majoria, per força porta al poder als pitjors”. Una de calamars.