De títols i esforç

El màster de Cifuentes i Casado ha obert la veda a investigar els títols dels polítics. Aquesta setmana ha dimitit la ministra de Sanitat i es posa en dubte la validesa del doctorat del president del Govern. Això només és positiu si es fa amb rigor i a favor de la transparència, no com a part d’un circ polític i mediàtic on llançar l’oponent als lleons. Les dimensions d’aquesta polèmica ens afecten a tots i és necessari separar-les per poder treure una cosa positiva. Si es gestiona bé, aquesta crisi pot reforçar el sistema educatiu universitari espanyol. Si, al contrari, es gestiona com simples acusacions entre partits, s’estarà perdent l’oportunitat de millorar els errors del sistema –que n’hi ha– i de conscienciar la societat de la necessitat de recuperar el rigor de l’educació.

A nivell polític, és important investigar el tràfic d’influències i si els implicats (Cifuentes i Casado, del PP; Montón i Sánchez, del PSOE) van rebre tracte de favor per ser càrrecs públics o polítics. El missatge que això dona a la societat, importa. Els qui tenim algun tipus d’autoritat proveïda per l’estructura social –governants, professors, metges, advocats o jutges, per exemple– hem de ser conscients i taxatius a les nostres accions. Les nostres decisions no només reforcen o anul·len aquesta autoritat que se’ns dona sense més ni més, sinó que afecten tots els nostres companys. La classe política no pot parlar d’esforç i demanar la població que sostingui els efectes de la crisi, estudiï, treballi, i pagui crèdits, mentre demostra que valen més un nom o un compte corrent.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara bé, la dimensió acadèmica i social no pot passar desapercebuda. Si aquests casos serveixen per enfrontar-se als errors del sistema universitari, benvinguts siguin. Les aules d’infantil i primària estan sobrepoblades, els centres no tenen prou recursos i els professors perden il·lusió i vocació. Això no canvia quan s’arriba a la universitat. Són multitud els qui estudien un títol universitari sense tenir interès real i traduint-se en falta d’implicació en les aules. El professorat tampoc quedem lliures de crítica: males praxis endògenes i silencioses. Hem d’augmentar la nostra exigència, el nostre rigor, ser taxatius en el compliment de les normes. Zero complicitats amb els qui embrutin el nom de les nostres universitats desmotivant alumnes i companys. Finalment, les universitats tenen molta responsabilitat també. Tenim professorat precari i en condicions que haurien d’avergonyir a qualsevol societat i també una enorme falta de recursos que ajudarien a reduir molts d’aquests problemes. En aquests casos, hi ha programes de reconeixement de plagi que en alguns països són obligatoris.

Sempre hi haurà pares que facin els deures dels seus fills, joves que paguin per un treball i qui vulgui treure’s títols de forma fraudulenta. El més important és que això sigui una vergonya, que no sigui meritori de lloança i que valorem l’esforç i la vàlua. Tornem a l’educació el valor que mereix en la nostra societat.