Anar al contingut

LA CLAU

Després del carrer, la política

Després del carrer, la política

Enric Hernàndez

Enardir la meitat dels catalans que anhelen la independència és una recepta ja assajada i fracassada: ni va portar la república a la tardor, ni atrau l'altra meitat a la causa

Per setè any consecutiu, el sobiranisme ha monopolitzat la Diada mitjançant una altra manifestació multitudinària. La indignació pels empresonaments forçats i els desterraments voluntaris pot més que el desencant amb els partits secessionistes per le promeses trencades. No hi ha, ni a Espanya ni a Europa, un moviment tan ampli i cohesionat com l’ independentisme; que en preguin nota als despatxos de Madrid. I, malgrat això, no és majoritari en la societat catalana, tot i que així ho pretenguin a les dependències de la Generalitat.

Des del 2012, les forces independentistes s’han servit de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium com a potents eines de mobilització ciutadana, orientada a apuntalar la seva demanda d’un referèndum pactat amb l’Estat, a desplegar les urnes del 9-N i a defensar-les davant les porres l’1-O. El poder de convocatòria no cessa; la seva eficàcia política real no aflora. 

La pública reprimenda d’Elisenda Paluzie (ANC) al Govern, al qual va exigir que no deixi la república només en mans del carrer i assumeixi la seva responsabilitat, reflecteix el creixent distanciament entre el sobiranisme civil, impacient, i l’institucional, per a molts diletant. El mateix còctel explosiu de la tardor passada, quan Carles Puigdemont va cedir a la pressions i va renunciar a avançar les eleccions per passar a la història com a màrtir i no com a traïdor. 

La recepta d’enardir la meitat de la població ja s’ha assajat, amb contumàcia però sense èxit: ni n’hi va haver prou per portar la república l’any passat, ni atrau a la causa l’altra meitat dels catalans. Fiar-ho tot, de nou, a la propaganda i a l’agitació, amb les possibles condemnes per l’1-O com a detonador,  només garantiria noves frustracions i una confrontació social a l’alça.

TRANSACCIÓ, NO IMPOSICIÓ

La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com a imposició, sinó com a transacció. I assumir que no es podrà construir res fructífer a Catalunya ni a Espanya sense comptar amb la meitat dels catalans que anhelen la independència, però tampoc d’esquena a l’altra mitjana que no la vol

Per oferir-li la millor experiència possible estem canviant el nostre sistema de comentaris, que passa a ser Disqus, que gestiona 50 milions de comentaris en mitjans d'arreu del món cada mes. Ens disculpem si aquests primers dies hi ha algun procés extra de 'login' o si el servei no funciona al 100%.