07 juny 2020

Anar al contingut

Divisió d'estratègies

Diada sense horitzó

Diada sense horitzó

Astrid Barrio

Més enllà de reivindicar els polítics presos i els que són fora, està clar que l'independentisme no té full de ruta

Aquesta és la primera Diada des del 2012 a la qual l’independentisme acudeix sense tenir un horitzó clar. Aquell any l’independentisme, fins aleshores molt minoritari,  va assolir la majoria d’edat congregant a instàncies de l’ANC a més d’un milió i mig de persones que, sota el lema 'Catalunya, un nou Estat d’Europa', reivindicaven el que aleshores es deia el dret a decidir. Pocs dies després de la manifestació, Artur Mas va dissoldre el Parlament i es va comprometre a celebrar una consulta sobre el futur polític de Catalunya, un compromís que va ser ratificat per mitjà de l’acord de govern amb ERC pel qual es concebia la legislatura com una transició nacional cap a la independència. En les Diades del 2013 i 2014 l’independentisme es va continuar mobilitzant massivament en la perspectiva de la celebració de la consulta, que amb gran èxit de convocatòria i amb un amplíssim recolzament al 'sí' va acabar celebrant-se el 9 de novembre del 2014.  La Diada del 2015, en plena campanya electoral de les mal anomenades eleccions plebiscitàries, va servir per escalfar motors de cara a uns comicis a què l’independentisme es presentava per primera vegada en la història de forma gairebé unitària, amb recolzament i participació de les associacions independentistes, i amb un full de ruta que fixava un termini de 18 mesos per a la declaració d’independència. I tot i que la del 2016 va tornar a congregar una multitud sota el lema 'A punt', pocs dies després el comptador es va tornar a posar a zero quan Carles Puigdemont, en la qüestió de confiança a què va decidir sotmetre’s després del rebuig de la CUP als pressupostos, va optar per tornar a la casella de sortida del referèndum. I el 2017, reclamava el 'sí' en la consulta prevista per a l’1 d’octubre sota el lema 'La Diada del sí ' després que els líders independentistes havien decidit llançar-se per la via unilateral amb l’aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat.

Després d’això va venir el fatídic 1-O amb vots massius i excessos policials, la declaració-suspensió d’independència, l’aplicació de l’article 155, el cessament del Govern,l’empresonament i fugida dels líders independentistes i les eleccions del 21-D que van confirmar l’existència d’una majoria parlamentària tot i que no social de l’independentisme. I des d’aleshores tot és desconcert.

Vist el nefast resultat obtingut amb la unilateralitat, una part de l’independentisme sembla disposat a renunciar-hi i a fer política possibilista. Una altra, ignorant que a Espanya s’ha produït un canvi de Govern, opta pel legitimisme i ho fia tot que la imatge d’Espanya es vegi deteriorada pel processament dels líders independentistes i a alimentar la idea de la secessió com a causa justa. I, mentrestant, el president Quim Torra no es decanta. En el seu discurs inaugural del curs polític ha tractat d’acontentar tots alhora, una cosa que només es pot aconseguir si s’aplica una dosi suficient de sordesa selectiva. Però la mobilització d’avui serà un èxit segur, l’independentisme en aquest terreny no té rival. L’insòlit és que en aquesta ocasió no se sap ben bé per a què es mobilitza. Més enllà de reivindicar els seus presos polítics i exiliats, està clar que no té full de ruta.