IDEES
Oda accidental a Medem
desirre2
Tinc ganes de veure ‘El árbol de la sangre’, la nova pel·lícula de Julio Medem. Tinc ganes de veure-la perquè, tot i que fa temps que no connecto amb les seves pel·lícules (i algunes em semblen molt fluixes), és un director extraordinari. Fa poc vaig tornar a veure ‘Vacas’ (1992), ‘La ardilla roja’ (1993), ‘Tierra’ (1996) i ‘Los amantes del círculo polar’ (1998), les quatre pel·lícules seves de les quals tenia millor record i que, d’alguna manera, sabia que havien sigut importants per a mi en el seu moment. No eren exactament com les recordava. Unes em van agradar menys del que, entenc, em van haver d’agradar al veure-les per primera vegada. D’altres, en canvi, em van semblar immenses, molt més del que sospitava. Però, em decebessin o al contrari, totes em van sorprendre... com també em va sorprendre comprovar com Medem continua inspirant altres directors i el poc que es diu.
Les quatre pel·lícules em van semblar immenses. Són lliures, són personals, són originals, són modernes (i jo que pensava que havien envellit malament...), són imprevisibles, són agosarades, són fins i tot suïcides. Són vives i, per això, encerten i s’equivoquen, toquen la brillantor i la ridiculesa, es cargolen i de vegades es trenquen. En definitiva, són tot elcontrari a un cine rutinari i vulgar. I són tot el contrari a tant cine rutinari i vulgar que, per correcte i ben executat, passa per molt millor del que és. És evident que hi ha excepcions (poques), però trobo a faltar veus així al cine espanyol actual.
Quan vaig pensar a fer aquesta columna, la idea inicial no era escriure una oda a Julio Medem. Primer, perquè es defensa sol. Segon, perquè no tot el seu cine m’agrada i sé com de dura he sigut en les meves crítiques amb les seves últimes pel·lícules (sobre les quals, d’altra banda, no he canviat d’opinió). La idea era posar en evidència aquesta tendència tan injusta –i que, no ens enganyem, denota supèrbia i de vegades ignorància– a jutjar els cineastes només per les seves últimes pel·lícules, a oblidar com d’importants van ser (i continuen sent), a perdonar-los la vida amb sarcasme i a rebre els seus nous treballs amb desconfiança. Aquesta era la idea inicial. Però m’ha sortit una oda a Julio Medem i me n’alegro.
