Anar al contingut

ANIVERSARI DEL 17-A

¿Quina memòria?

JORDI COTRINA

¿Quina memòria?

Javier Pérez Andújar

Mai s'ha mostrat la Rambla tan nuament humana com després de l'atemptat

Ja no es camina de la mateixa manera per la Rambla. I els carrers de la Sagrada Família vigilats pels Mossos ens mostren a quin nou món vivim. En realitat, habitem el mateix món que abans de fa un any, els mateixos fantasmes, les mateixes guerres, la mateixa pobresa, però des que li va tocar a la nostra ciutat no és tan igual. Ara no es creua la Rambla al pas de qui només pretén evitar-la, deixar-la enrere com més ràpid millor per esquivar la gentada. Ja no només un es fixa en el remolí del més meravellós passeig de Barcelona, ja no es fa únicament atenció a l’aspecte dels turistes, a les cares del fotimer de gent arribada de tot el món, ara també s’examina de reüll el lloc per on venen els cotxes. Ens ha quedat aquest gest com a memòria.

¿Quina memòria? S’han convertit en notícia tants successos en els últims temps, se’ls ha donat a tants esdeveniments categoria de transcendentals i després s’han evaporat, va tot tan ràpid, que la vida quotidiana, que és on passen les coses, s’ha convertit en una trituradora i fa papilla cegament tot el que porta cada dia, no importa si té nom o no en té, o si exigeix el seu dret tràgic a ser anomenat d’una altra manera. I a les cases hi ha hagut tants desnonaments, tants malalts tirats als passadissos d’urgències, tanta gent fent l’impossible per arribar a final de mes, que les flames no ens deixaven veure l’incendi. El que ens va passar a tots sembla que els passés a estranys. Que va passar aquí, però no a nosaltres. Que ho va fer gent d’aquí, però no de la nostra.

Ara fa un any que uns joves de Ripoll, organitzats per l’imam de la seva ciutat com una cèl·lula terrorista a l’ombra d’Estat Islàmic, van decidir perpetrar una matança. Van fallar en l’últim moment, i a la desesperada es van llançar amb una furgoneta per la Rambla. Van assassinar 16 persones i van deixar més de 130 ferits. Van matar a punyalades un noi a la Diagonal per robar-li el cotxe, i a la nit van tornar a intentar a Cambrils (Tarragona) un altre atemptat, que li va costar la vida a una estiuejant. Vuit dels terroristes també van perdre la vida.

Els 'no llocs’

Tot això va passar a Catalunya, l’epicentre va ser la Rambla de Barcelona, però l’objectiu era el món. Hi va haver morts de més de 30 països. Sabem que existeixen els 'no llocs’ (són els hotels, els aeroports...), i potser a hores d’ara la Rambla s’hagi convertit en un lloc així. Però els 'no llocs’ estan fets de 'sí persones’. ¿Què té en comú la gent als 'no llocs’? No és un credo, ni una bandera. És una cosa més humana. Per exemple, unes xancletes, o sentir a la mà la fredor d’una ampolla d’aigua el doble de cara. Mai s’ha mostrat la Rambla tan nuament humana com després de l’atemptat. Em refereixo a la gent que va ajudar, i em refereixo també als homenatges populars que s’apinyaven en un arbre, en un fanal. Fa molt que els van treure, però cada vegada que passo els sento al seu lloc. Els veig en el record. Callats en tots els idiomes del món.