17-A: des del record

¿La gent de París ha deixat d’anar a la sala de festes Bataclan? No. ¿Vostès han baixat a la Rambla aquests dies? No s’hi cap, ningú hi ha deixat d’anar, ni nosaltres ni els turistes. El mateix es pot dir de tots els llocs d’atemptats terroristes a tot Europa i a tot el món. Convé aquí una primera conclusió, les nostres societats no han deixat de fer res del que feien, la gent ha seguit amb les seves vides per bé i per malament. Aquesta és la primera gran derrota d’aquests joves sense nord de Ripoll, o d’altres llocs. La segona gran derrota de l’Estat Islàmic o Al-Qaida és que, contra el que havien promès els seus líders il·luminats, no han aconseguit cap dels seus objectius tàctics, no diguem ja el seu gran horitzó estratègic: construir un califat en aquest món. El balanç d’aquest terrorisme i les seves seqüeles és dramàtic, però alhora les nostres societats han mostrat una resiliència fora de cap dubte.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Queden, per descomptat, danys irreparables entre nosaltres, els que van ser víctimes del’atemptat de la Rambla, els que hi van perdre amics i familiars, i fins i tot tots els que ens vam sentir afectats per l'absurditat de la violència. També se senten afectats tots els que, involucrats a desgrat seu en la situació repassen una vegada i una altra la pel·lícula dels fets i pensen “¿i si jo hagués fet això o allò? ¿I si en lloc de reaccionar així hagués reaccionat d’aquesta altra manera?” . I això val per als Mossos d’Esquadra, els agents de la Policia Municipal, o aquell turista italià del qual ara hem sabut que va arribar a intentar agafar, a la mateixa camioneta, el terrorista, que el va amenaçar: “¡Bomba!”. Tampoc podem oblidar les últimes víctimes, el més absurd de l’absurd, que el terrorista va matar en la seva fugida, ja lluny de la Rambla.

En el balanç hi ha més coses, positives i negatives. Les polítiques públiques per combatre aquesta xacra han millorat en eficàcia i en col·laboració internacional entre forces de seguretat de diversos països. També s’ha consolidat l’acceptació col·lectiva que no hi ha societat de risc zero, que no hi ha solució miracle al nostre abast. I qui ho digui, menteix. En el costat negatiu, la volatilitat de les reaccions d’algunes institucions i dels seus líders. En el record, un any després, queda aquesta difusa sensació que la primera manifestació de repulsa, espontània, unitària, la del “¡no tinc por!” va ser impressionant per la seva senzillesa i força moral. La segona, dies després, ens va deixar a molts la sensació que ja estava contaminada per altres coses. Des de la irrupció inacceptable d’alguns grups organitzats, al final del recorregut, per ocupar les primeres files, amb estelades i crits d’“in-de-pen-dèn-ci-a”, a la sensació que aquella no era la manifestació unitària a què volíem anar.  I sobretot, al cap de dues setmanes, la pantalla del procés ja havia arraconat el tema. A tot estirar, el 'link' consistia a afirmar que l’actuació dels Mossos, exemplar per cert, confirmava que Catalunya ja estava llesta per a la independència.