IDEES
A reveure, plaer culpable
mamma-mia-2
No crec en els guilty pleasures, perquè em nego a sentir-me culpable perquè m’agradi una pel·lícula, sobretot perquè, no ho oblidem, quan això passa és meravellós. Això ve a tomb perquè, fa uns dies, em van demanar a la ràdio que pensés en dos plaers cinematogràfics culpables de cara al pròxim programa. És una proposta formidable, això és innegable. És formidable perquè convida a la confessió, al joc i a la broma. També perquè és una bonica manera de descobrir més coses sobre els meus col·legues. I ho és, sobretot, perquè està predestinada a convertir en protagonistes de la vetllada una sèrie de pel·lícules que molt probablement hagin sigut ignorades, menyspreades o directament desestimades.
Amb el 'guilty pleasure' no hi connecto, suposo que perquè el meu acostament a les pel·lícules mai ha sigut ni esnob, ni excloent ni cínic
Vaig pensar immediatament en algunes debilitats que podien ajustar-se a aquesta petició. Dirty dancing (1987), pel·lícula la reivindicació de la qual és molt recent (això va així: fa deu anys no eres tan guai si deies que t’agradava), Cocktail (1988), The holiday (Vacaciones) (2006) ... Aquestes tres podrien servir. Però al cap de poca estona vaig pensar: culpable, el que es diu culpable, per ser fan d’aquestes pel·lícules no me’n sento. M’encanten, com he confessat moltes vegades en aquestes columnes, les etiquetes per parlar i escriure sobre cine. Són útils per cridar l’atenció sobre determinats films, tendències o moviments.
Però amb la del guilty pleasure (plaer culpable) no hi connecto, suposo que perquè el meu acostament a les pel·lícules mai ha sigut ni esnob, ni excloent ni cínic. Tampoc ho és el de la gent que més admiro. No em sento culpable quan m’agrada una pel·lícula que té molts detractors, és motiu de burla o, directament, detesta (gairebé) tothom. No em passa, per descomptat, quan hi veig coses meravelloses, quan tinc mil raons per defensar-la:aquest divendres s’estrena Mamma mia! Una y otra vez (2018) Mamma mia! Una y otra vez i m’agrada tant (i considero que té tantes coses bones) com la primera. Però tampoc em passa quan soc totalment conscient que una pel·lícula que m’encanta és bastant terrible. Em fa feliç que així sigui... tot i que ho passi fatal quan em toca escriure’n.
