Guanyar temps, guanyar força

Alguns repetiran, en un to potser de suficiència, potser d’avorriment, que el millor de la reunió d’aquest dilluns no és cap altra cosa que la mateixa reunió, és a dir, que hagi tingut lloc. És cert, tot i que, al seu torn, comporta un error majúscul, tremend, prendre-s’ho amb suficiència o avorriment. Com tothom sap, la reunió no tenia com a meta abordar el gran assumpte sobre la taula: la voluntat d’una gran majoria de catalans de decidir el futur de Catalunya per la via democràtica del referèndum, és a dir, l’autodeterminació.

Cap dels dos presidents, ni Pedro Sánchez ni Quim Torra, no tenen avui marge per a això. El primer no el té per concedir i el segon, per cedir. La prova rau que tots dos han sigut i continuaran sent acusats de traïció a la pàtria. Sánchez per l’espanyolisme radical –el PP, Ciutadans, alguns socialistes–, Torra, per la CUP i els sectors que sintonitzen amb els plantejaments de Puigdemont. Tampoc les bases del PSOE no estan disposades a concessions substancials, ni les independentistes a posar la marxa enrere i oblidar-se de tot.

La trobada, doncs, ha congregat sota el sostre de la Moncloa dues debilitats. Sánchez desitja consolidar-se en el poder per convocar i guanyar les pròximes eleccions espanyoles, amb l’objectiu de conformar una majoria més sòlida. Requereix temps també Torra perquè el debat, amb freqüència agre, sobre l’estratègia a seguir per part de l’independentisme es vagi decantant i definint.

L’horitzó del primer és intentar restar força a l’independentisme llançant una proposta atractiva per a Catalunya. El del segon hauria de ser sumar més catalans i situar l’independentisme tan per sobre del 50% com es pugui i trastocar així l’actual relació de forces.

La posició de Rajoy

Les dues parts necessiten, doncs, guanyar temps. I, per tant, que el diàleg continuï, que no es trenqui. I buscar en la mesura possible acompanyar les narratives corresponents d’accions visibles, concretes, que els ajudin a enrobustir les posicions. Les dificultats, certament, no són poques de ni petites, sinó definitivament el contrari.

He començat dient que és un error majúscul prendre’s l’inici del diàleg amb suficiència o avorriment. Recordem que Rajoy va rebutjar per activa i per passiva parlar amb Catalunya. Cop de porta tant a Mas, com després a Puigdemont i, per descomptat, a Torra. Va renunciar a la política i va optar per passar la patata calenta a la policia i els jutges. D’aquestes pugnes aquest fang.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Sánchez i també Torra –ja que no és poc haver passat d’algú, el líder del PP, que es vantava de derrotar l’independentisme a algú que el reconeix com a interlocutor– han de subratllar el valor del diàleg, el retorn a la política. I fer-ho amb coratge, amb convicció.

Han de fer-ho sent conscients, no obstant, que la qüestió –em refereixo ara al cor de l’assumpte– requereix temps, maduresa i valentia, i això suposant, que és bastant suposar, que algun dia es pugui arribar a resoldre de manera acordada.