Demà, al vas hi haurà una mica d'aigua

La cimera d’aquest dilluns decebrà els que creuen en miracles. Els que pensen que Pedro Sánchez és un mixt de Kelsen i Miguel Herrero de Miñón que pot generar una fórmula que, en menys temps que unembaràs, doni a Catalunya més autogovern i resolgui el seu encaix a Espanya. O als que volen que l’independentisme –que ha trobat en Torra un ‘broker’ original– es rendeixi tot sol perquè va fer el ridícul el 27-O, oblidant que va guanyar les eleccions del 21-D i que si reconeix que anava de farol pot perdre el 47% que l’ha estat votant des del 2012. Amb Torra –que va a Tarragona a presidir al costat de Felip VI després de trencar relacions amb la Monarquia– tota previsió és aventurada, però m’arriscaria a dir que, després de la cimera, el got que fins fa 30 dies no era buit sinó foradat pel fons, tindrà una mica d’aigua.

Motius per a un optimisme molt prudent

Hi ha raons per al pessimisme, com la resolució rupturista del Parlament de dijous passat –impulsada per la CUP, vista amb recel per ERC i arbitrada per JxC– que ha obligat el Govern de Sánchez a acudir al Constitucional. Sí, com amb Rajoy, però és que la Constitució no canvia amb la moció de censura. I hi ha motius per a un molt prudent optimisme. El primer és el sol fet que la cimera se celebri. Fa dos mesos hauria estat gairebé impossible (tot i que Rajoy no la va descartar), però el resultat estaria cantat: un ‘cero patatero’ dels d’Aznar. Ara és diferent.

Sánchez, que a Catalunya parla amb Miquel Iceta i no amb García Albiol, no vol –sap que és impossible– que l’independentisme demani perdó pel disbarat del 27-O que Aznar (que està al darrere de Pablo Casado) qualifica de “cop d’Estat no resolt”. Sap que el conflicte va per llarg i que, com va dir la ministra de Justícia, abans que res s’ha de desinflamar. Per això ofereix diàleg (dins de l’ordre constitucional), acosta els presos i busca alguns acords. Creu que la salutació i les bones maneres són condició ‘sine qua non’ per iniciar el desglaç, que no s’ha de governar Espanya contra Catalunya (encara que es pogués) i que, vist això, Catalunya agrairà els gestos. I, fins i tot optimista, aposta que Espanya també ho agrairà perquè, com deia Felipe González, l’opinió pública no és l’opinió publicada. Espanya no és només ‘El Mundo’ o la COPE.  

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I l’independentisme –dividit entre evolucionistes (ERC) i negacionistes (el puigdemontisme)– sap que governa després d’unes eleccions convocades sota el 155, que Europa no compra la imbecil·litat de l’‘Espanyistan’, que no pot repetir l’intent del 27-O i que, mentre pensa el que ha de fer de gran, necessita guanyar temps. I que, encara que només Joan Tardà i Carles Mundó ho diuen obertament, el 47% és insuficient. Necessiten engreixar-se i no tancar-se amb la CUP albany turc de la puresa rupturista. Per això ERC i JxC van votar la moció d’Iceta (amb Domènech al darrere) demanant un consens català més ampli per negociar amb Madrid. Contra la CUP, aliada per un dia amb Inés Arrimadas i García Albiol.

Aposta: demà al got hi haurà una mica d’aigua.