EN CLAU EUROPEA
Realitat i ficcions en immigració a la UE
Els nous centres de control semblen una reedició dels fracassats 'hot espots' del 2015
Europa continua sense prendre consciència de l'explosió demogràfica en marxa a l'Àfrica
BRU01. BRUSELAS (BÉLGICA), 29/06/2018.- El presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker, reacciona hoy, viernes 29 de junio de 2018, tras una noche de negociaciones sobre inmigración, durante una cumbre del Consejo Europeo, en Bruselas (Bélgica). Los líderes de los países de la UE se reunieron los días 28 y 29 de junio para una cumbre para analizar la migración en general, la instalación de centros de procesamiento de solicitantes de asilo en el norte de África y otros temas relacionados con la seguridad y la economía, incluido Brexit. EFE/OLIVIER HOSLET /
Dècades de deixadesa política i mesquineria pressupostària han transformat un tema de gestió i integraciód’immigrants en un desbordant problema polític a la Unió Europea (UE): un "problema existencial", segons el president francès, Emmanuel Macron. Malgrat que el nombre d’immigrants que arriben a la UE ha caigut des del 2015 i que els residents extracomunitaris (21,6 milions) només representen el 4,2% de la població de la UE, la immigració domina el debat europeu des que dona rèdits electorals al populisme ultradretà.
La UE pateix ara les conseqüències de la negligència amb què els governs han tractat les qüestions migratòries a Europa occidental des de fa dècades i de la insolidaritat de la majoria de països en vista de l’arribada massiva d’immigrants a través del Mediterrani des del 2011.
El desinterès polític ha conduït a un fracàs de la integració dels immigrants, concentrats en barris abandonats a la seva sort, en els quals el creixement de la població no ha anat acompanyat de l’augment dels recursos en educació, sanitat, vivenda i protecció social, sinó al contrari. Això ha portat a la proliferació de guetos i zones deprimides, on els ciutadans nacionals tenen la sensació de competir amb els immigrants per serveis públics cada vegada més escassos. S’hi ha sumat l’expansió d’un islamisme que rebutja els valors de la UE i que ha transformat zones com ara Molenbeek (Bèlgica) i Lunel i Siene-Saint-Denis (França)
L’homogeneïtat de l’Est
Els països de l’Est, que des de fa dues generacions tenen una homogeneïtat ètnica i cultural desconeguda anteriorment, rebutgen obrir les seves portes justificant-ho precisament en el fracàs de la integració dels immigrants a Europa occidental (guetos i islamisme). La cimera no ha canviat res i seran els països occidentals els que continuaran absorbint els refugiats.
Els acords de la cimera suposen un nou pedaç curtterminista d’una UE que renuncia a abordar la immigració en la seva globalitat amb una estratègia a llarg termini, com lamenta Yves Pascouau, especialista en migracions. Tampoc no es planteja potenciar vies d’immigració legal, com proposaven Hubert Védrine il’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE).
Els líders europeus han tornat a focalitzar la seva esperança en centres de control dins i fora de la UE. Els centres de control a la UE són una reedició dels fracassats hot spots del 2015 que es van veure immediatament desbordats a Itàlia i Grècia. Aquest tipus de centres només resulten efectius si la UE està disposada a renunciar als seus principis humanitaris i es transformen en centres d’internament del qual només surten les persones quan se’ls concedeixl’asil, mentre que els immigrants irregulars són tornats directament al seu país d’origen sense trepitjar el carrer.
La negativa de molts països d’origen al reconèixer com a nacionals aquests candidats a la deportació, així com el seu cost, impedeix la majoria de les devolucions. Al desembre hi havia vivint lliurement a Alemanya 229.000 immigrants que havien d’haver estat expulsats i a França n’hi havia almenys 69.000 que havien eluditl’ordre d’expulsió. En vista de la falta de recolzament europeu, l’estratègia italiana ha estat deixar que els immigrants irregulars passessin pel seu compte a França o Àustria.
Mitjans insuficients
La concessió de l’estatus de refugiat, els ajuts del qual varien segons el país, tampoc no resol tots els problemes a causa de la falta de mitjans per a la integració (vivenda, feina). "El 10% de les persones dels campaments desallotjats a París tenien l’estatut de refugiat", reconeix Didier Leschi, director de l’Agència Francesa d’Immigració i Integració (OFII).
La UE ha apostat en la cimera per subcontractar el control de la immigració als països del nord de l’Àfrica, seguint el model de Turquia. Al marge de les consideracions humanitàries, crear aquests centres de desembarcament és més fàcil d’anunciar que de fer, tret de potser a l’estat fallit libi. Tunísia i el Marroc ja han dit que "no". Com ja ha passat amb Turquia, la UE quedarà després captiva políticament dels estats que acceptin acollir centres d’immigrants. Una eventual proliferació d’aquests centres i l’ajuda europea associada poden consolidar règims autoritaris i desestabilitzar una zona molt fragilitzada i amb elevada presència gihadista.
Els plans europeus de recolzament a l’Àfrica continuen sent molt reduïts i poc eficaços amb el repte que planteja la seva explosió demogràfica. La població de l’Àfrica creixerà en 450 milions d’aquí al 2030, un augment del 37% en 13 anys, segons l’ONU. Atesa l’abismal diferència de nivell de renda entre les dues ribes del Mediterrani, la pressió migratòria es multiplicarà encara més.
