(Des)confiança entre Govern i Govern

“Confiança i vida, només una vegada perduda”. “El confiat surt burlat, el desprevingut queda lluït”. Són només dues mostres de la visió antropològica que culturalment tenim sobre confiar en altres persones. Que la nostra societat entengui la confiança com un signe de debilitat defineix bé l’escenari polític en què estem i l’enorme repte que en representa la gestió, però és absolutament necessari canviar aquesta manera de veure i entendre els xocs, almenys en política, per poder sortir d’un mal pas.

Els que treballem en l’anàlisi, la gestió i la resolució de conflictes sabem que partim sempre amb un hàndicap: que tots dues parts confien en la tercera part, l’equip de mediadors o especialistes que els poden assessorar. Una de les condicions més recomanables és que aquesta tercera part no estigui involucrada en el conflicte. És a dir, que no sigui part en el conflicte. Hi ha hagut algunes excepcions: figures religioses, polítics retirats o algun famós del món de la cultura, però són comptades. El més habitual i recomanable és que hi hagi una veu no pública i respectada per totes les parts en el conflicte que compti amb la seva aprovació.

Nou escenari després de la moció de censura

La raó és fàcil d’entendre: els qui estan a dins, difícilment podran allunyar-se de les emocions, els greuges, el mal percebut o la visió subjectiva de la situació. És totalment lògic i comprensible. En el nou escenari polític després de la moció de censura al president Rajoy, sembla que l’ara ministra Batet podria ser una peça que mogui una mica el puzle. Catalana, del PSOE i del Govern, pot contribuir a aportar una certa obertura, però no seria bona idea confiar que pugui fer de mitjancera, ja que és part totalment implicada i amb una visió molt concreta del xoc i de la solució que veu. En canvi, sí que podria ser la interlocutora amb aquesta tercera part, si n’hi hagués.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El pas següent, encara més difícil, és aconseguir que les parts enfrontades confiïn les unes en les altres. Confiar no significa que estiguin d’acord. Ni tan sols legitimar els seus objectius, però sí respectar i confiar que compliran el que s’acordi a través d’aquest procés. El que veiem en molts conflictes és que les parts en realitat confien que el mediador farà complir el que s’ha acordat. Conflictes polítics que es resolen per la mediació d’alguna institució europea, per exemple. Conflictes econòmics en què intercedeix un banc central, una comissió de valors, una organització com l’FMI. O conflictes armats en què els acords de pau es firmen amb un president nord-americà com a amfitrió.

Davant d’aquest nou momentum, amb l’arribada del nou Govern a la Moncloa i del nou Govern al Palau, és prioritari restablir la confiança. No significa renunciar als objectius polítics de cadascú ni oblidar els greuges que cada part sent com a propis, sinó començar per reconèixer que l’altra part té un suport social que la legitima i que és un interlocutor vàlid en aquest escenari. Confiar que la paraula acordada serà respectada. Un bàsic mínim per avançar cap a un altre escenari.