Anar al contingut

interferències

Sánchez, Huerta, Guirao i els principis

Sánchez, Huerta, Guirao i els principis

Ramon Vendrell

L'abisme que media entre els dos ministres de Cultura porta al capdavant la frase "aquests són els meus principis; si no els agraden, en tinc d'altres"

"Aquests són els meus principis; si no els agraden, en tinc d’altres", divisa de cínics i murris, és bàsicament el que ens ha dit Pedro Sánchez amb el nomenament de Màxim Huerta com a ministre de Cultura i Esport i el seu relleu per José Guirao.

Batejat com el 'ministre cliffhanger' per Beatriz Martínez a causa del llarg suspens que va precedir la seva designació, digne del Batman de William DozierHuerta va arribar al càrrec després que diversos tòtems (almenys tres, segons les fonts consultades per aquest diari) de la cultura espanyola donessin carbassa a Sánchez. Cap d’ells tenia la necessitat de posar-se en el merder, les seves carreres anaven vent en popa i en algun cas han disfrutat de gangues culturals davant de les quals un ministeri sembla una fatigosa font d’amargors.

De manera que a algú al Gabinet de Sánchez se li va encendre la bombeta: "Ei, companys, ¿i si canviem d’enfocament i busquem algú popular que ens allunyi de la imatge de severitat de la cultura?" Dit i fet. Per allà passava Huerta, 10 anys amb la reina de la televisió matinal Ana Rosa Quintana i autor de llibres que els crítics literaris només ressenyen sota amenaça de pessigolles amb una ploma a la planta dels peus, però que es venen (les seves entregues per a Espasa superen en conjunt els 100.000 exemplars venuts, és tota la informació que l’editorial facilita i una quantitat molt respectable).

La seva excap, Risto Mejide i Alaska Mario Vaquerizo van respondre amb alegria a la notícia i en el costat oposat hi va haver uns quants aixafaguitarres que es van preguntar pels mèrits de Huerta per assolir el càrrec, però en general el món cultural va optar per no prejutjar i donar una oportunitat al desconegut, al cap i a la fi no era qüestió d’enemistar-se amb el nou administrador de la pasta de la qual viu bona part de la cultura espanyola, una funció que porta amb si una altra d’una enorme importància: la creació d’un gust cultural per la via del tu sí, tu no.

El bagatge cultural de Huerta va quedar meridianament clar en la seva compareixença de comiat. Aquest home adora el melodrama. La seva frase "me’n vaig perquè estimo la cultura" és invencible. Ni Douglas Sirk. Així, en general, té passió per tota la cultura. També va posar un accent melodramàtic a la conspiració a què va atribuir la seva caiguda, orquestrada per "una gossada" que volia el seu cap per representar un nou ordre.

"Pedro, que el Màxim ens ha fet llufa", va informar el gabinet. Va ser llavors quan Sánchez va recórrer a la frase dita per Grouxo Mar, tot i que segurament obra d’algun dels guionistes de 'Sopa de ganso'. 

I del rostre popular per refrescar la cultura es va passar a la figura del gestor cultural, per definició, un home a l’ombra. De Guirao sabem que va estar al capdavant del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia i, sobretot, de la Casa Encendida, un espai cultural que va convertir en un referent per a tota la gent 'cool' de Madrid. Un gran èxit, vaja. Per als perifèrics barcelonins, la Casa Encendida seria com el CCCB dels millors temps però amb molts més diners (i una mica menys d’atreviment). No debades formava part de l’obra social i cultural de Caja Madrid. És a dir, alhora que Caja Madrid pastava l’escàndol financer més important de totes les caixes espanyoles, i això és un escàndol molt gran, creava amb les engrunes que li sobraven un far de la modernitat madrilenya. Res no va tenir a veure Guirao en el primer fet i sí molt, pel que sembla, en el segon, així que enhorabona. En qualsevol, l’episodi Caja Madrid-Casa Encendida és repreentatiu del que és la cultura a Espanya: una almoina del poder al poble. I això és el que s’hauria de canviar.

0 Comentaris
cargando