La fantasia irromp per Sant Jordi amb Desirée de Fez i nevades de pol·len

N’hi va haver prou amb un vent de llevant de velocitats modestes, però persistent, perquè nevés pol·len de plàtan a Barcelona durant Sant Jordi. Fins i tot van sovintejar els remolins del maleït agent al·lèrgic. Imatges fantàstiques irrompent en la quotidianitat. També la fantasia irromp en la quotidianitat, i de quina manera, en No la dejes sola (Blackie Books), la primera novel·la de Desirée de Fez, crítica de cine d’EL PERIÓDICO. Que no només és una eminència en el gènere, sinó també una inspiradora referència del fandom del gènere.

Martí González, 18 anys, estudia el cicle superior de Realització d’Espectacles i Projectes Audiovisuals a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (Emav) en part a causa de De Fez. Va començar a llegir les seves crítiques en la revista Rockdelux, que comprava el seu pare, i fins ara. "Sens dubte, la lectura de crítiques cinematogràfiques em va empènyer a estudiar cine –diu González–. I ella té un punt molt personal. Llegeixes una crítica seva i saps que és seva". Content amb la dedicatòria de De Fez en un exemplar de No la dejes sola ("¡espero veure aviat una pel·lícula teva!") marxa González. Álex Giménez, 29 anys, és un altre fan de De Fez com a crítica. "Aporta una sensibilitat molt especial en un entorn masculinitzat com és la crítica del cine de gènere", considera. Dedicat a tots els que opinen que la crítica professional està obsoleta. En la part comuna de les seves dedicatòries, De Fez presenta la novel·la com "una història plena d’ansietat, però també d’amor, humor i purpurina". "Això és molt guai perquè veus qui llegeix el llibre", indica l’autora.

Supergrup

La idea de supergrup no és gaire estimada entre els aficionats a la música popular moderna. "Però Traveling Wilburys eren boníssims, eh", matisa Jordi Puntí, flamant guanyador del Premi Internacional de Periodisme Esportiu Manuel Vázquez Montalbán i signant, juntament amb Miqui Otero i Irene Pujadas, de Sembla mentida (Quaderns Crema), antologia dels relats que van escriure i van llegir en el programa de ràdio El suplement, creats a partir d’anècdotes dels oients. "Tres minuts. Com cançons", segons Otero. Tots tres porten una xapa de la portada del llibre i les seves dedicatòries de power trio requereixen temps. Montse Casamada ho aguanta encantada mentre xerra amb els escriptors i contadors orals. "M’encantaven aquests relats", diu. "En recordo especialment un de tu, Irene, sobre una nena que volia volar", afegeix. Vaja, no ha passat la tria per al llibre. Venen lectors a demanar-los que els signin exemplars dels seus últims llibres (individuals). Confeti, en el cas de Puntí; Orquesta, en el d’Otero, i La intrusa, en el de Pujadas. Cap problema, no tenen els egos dels membres de Cream. A Otero un lector li demana que li dediqui Orquesta a un amic que es casa demà. Regal de casament.

Enrique Murillo informa que ha rebut trucades "xiuxiuejantment amenaçadores" després de la publicació de Personaje secundario (Trama Editorial), memòries d’una llegenda de la indústria editorial. Però cap al·ludit s’ha presentat amb ànim bel·ligerant. "Algú ho havia d’explicar", diu. Parlar de llegenda potser és exagerat, però poc. Un company escolar dels seus fills petits demana que li signi Crónicas de motel, de Sam Shepard, i Desayuno en Tyffany’s, de Truman Capote, dues de les 40 traduccions que va fer per a Anagrama. "Unes 30 continuen vives", remarca. "L’ésser humà té problemes per traduir un text literari, però és que la intel·ligència artificial no el sap traduir", carrega. Com a model d’etiqueta i d’eficàcia d’un autor a Sant Jordi posa Terenci Moix. "Començava a signar tard, perquè es despertava tard –explica–. A un costat es posava el seu editor [o sigui, Murillo], i a l’altre, la seva secretària, que interrogava els sol·licitants de firma sobre les seves preferències". Així escortat, Moix administrava la cua amb més o menys "xerrameca típica de senyores". Parla un home que va veure una dona treure de la bossa de mà unes calces perquè les hi firmés Raphael, mentre ell escortava Ken Follett. Raphael les va firmar, per descomptat.

El que sap un ambaixador

Notícies relacionades

Celorio lliga la nacionalitat mexicana «a la història i la cultura espanyoles»

La primavera comença a Catalunya amb el Sant Jordi Musical a la Damm

En el càrrec de les peces d’anàlisi de Jorge Dezcallar per a EL PERIÓDICO hi posa ambaixador d’Espanya. Sense més. "Soc ambaixador d’escalafó. Sempre seré ambaixador", diu. Ho va ser al Marroc, als EUA i a la Santa Seu, així com director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Experiència que aflora com a ficció a Pez negro (La Esfera de los Libros). El nostre John le Carré. "És un mestre, és clar", reconeix.

El superpoder de la teletransportació que permet als signants per Sant Jordi ser a les dotze a un lloc i a la mateixa hora exacta a un altre. Així que disculpes a Care Santos, Juan Tallón i altres autors de la casa per no haver arribat.